Aquells berenars d’abans
Recordo que, de petitets, quan sortíem de l’escola, a casa ja ens tenien el berenar a punt
Si ens el menjàvem dins de casa tot anava bé, però de vegades sortíem a l’eixida entre el bestiar i, sovint, l’aviram ens el prenia dels dits i ja s’havia acabat la broma.
Moltes vegades quan arreplegàvem els ous de les gallines, en sortia algun d’esquerdat; aleshores la mare en treia el rovell, l’escampava sobre la llesca de pa i també la cobria amb un xic de sucre. En aquests casos fèiem festa major de tan bo que era.
Hi havia un dia a la setmana molt especial: quan fèiem el pa. Es formaven unes garlandes com tortells, amb la mateixa pasta amb què es feia el pa, que ens menjàvem a l’hora de berenar. Obríem un tros de pa pel mig i l’ensucràvem amb els ingredients acostumats, però aquesta vegada tenia un gust especial. Gust de pa acabat de treure del forn, que ja era en si un fet molt especial; el pa normalment havia de durar una setmana i durant els últims dies ja costava bastant d’empassar.
Avui, quan veig la quitxalla amb l’esmorzar i el berenar, observo que les mares no tenen massa feina. Els compren tots aquests pastissets embolicats, de tots els gustos imaginables, que es mengen fàcilment. Veient com els han de pregar perquè s’ho mengin, em recula la memòria a la meva infantesa i penso: hauríem fet el mateix nosaltres? Potser sí, si no haguéssim conegut altra cosa, però sí que us diré que, amb els nostres berenars, gaudíem de valent i amb molta gana; quan sortíem a fer els nostres jocs al carrer o la plaça, comprovàvem que encara hi havia altres formes de berenar, que era un llonguet amb xocolata.