Un altre dels burots

Com us explicava dies enrere, els funcionaris d’alguns ajuntaments feien la tasca de burots, o sia, que recaptaven uns arbitris a les portes de les ciutats sobre articles d’alimentació i begudes

Tomàs Grau, escriptor Tomàs Grau, escriptor
Cada article tenia el seu preu, com també els tipus de begudes, les més normals, el vi.

De les que recordo més també era la parada que hi havia a l’encreuament de l’avinguda de Gràcia amb la carretera que pujava vers al Tibidabo. En aquest indret hi havia una caseta que la feien servir els burots d’aquesta entrada a Barcelona per carretera.

En aquell temps dels anys trenta del segle xx, la majoria de pagesos de Sant Cugat repartien en carros un cop per setmana els seus productes, majoritàriament garrafes del vi de la seva collita.

A mi en aquesta època de vailet em va tocar de fer de gos de carro, o sia, de vigilant del carro mentre el pare repartia les garrafes de vi als seus clients. Quan passava el nostre carro per davant de dita caseta dels burots, ja en sortia un per atendre i demanar la quantitat de garrafes de cada cabuda de vi que teníem per declarar, i s’hi havia altre tipus de gènere de pagament per fer el rebut d’haver pagat pel gènere que portàvem. Moltes vegades també hi portàvem el gènere de la nostra collita que la mare venia al mercat de La Llibertat de Gràcia, i així estalviàvem el transport del recader.

Quan el burot havia qualificat i especificat en el seu paper la quantitat de pessetes que havíem de pagar, ens donava l’ordre que ja podíem passar vers la ciutat. Però aleshores, si no havíem declarat tot el que portàvem hi havia un perill, que era el que nosaltres anomenàvem “la ronda”, que eren uns controladors també de l’Ajuntament que et sortien més avall de la carretera per sorpresa, que et demanaven el paper del pagament dels articles que havies declarat que portaves, per comprovar si en realitat era així. Et regiraven el carro per comprovar-ho. Si havies descuidat algun article, la majoria de vegades et posaven una multa.

Recordo una vegada un veí nostre bastant despistat. Tots els vinaters que repartíem vi a la ciutat ho fèiem amb un carro especial amb vela sols per fer aquesta feina. Aquest veí tenia la resta de la setmana aquest carro en un racó de l’eixida on algunes gallines s’acostumaven a dormir dalt de la vela. Un dia de reparto, el veí, encara negra nit, enganxa el carro amb el cavall i carrega les garrafes i altre gènere i marxa carretera amunt de l’Arrabassada, quan arriba als burots fa la declaració del seu gènere i l’agent se’l queda mirant dient: “Escolteu, aquí hi falten vuit gallines per pagar”. El veí esverat: “Quines gallines?”. “Aquestes que porteu dalt de la vela”. El pobre home veié les seves gallines aclofades a la vela per no caure amb sotracs del carro.
 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?