Ivan Corretja: “Em sento orgullós quan es diu que el pàdel creix”

Gràcies a vostè va néixer la Federació Catalana de Pàdel.

Jo treballava al club Bonasport de Barcelona, que era un dels pocs clubs a Catalunya on es jugava a pàdel. Potser si no hagués treballat al Bonasport, no hauria agafat tanta implicació en aquest tema. Aleshores, eren els inicis del pàdel. Hi havia una sèrie de clubs que estaven preocupats perquè a Catalunya no hi havia una entitat que aglutinés els clubs on es jugava a pàdel. Aquesta inquietud i aquests clubs van decidir que jo tenia el perfil ideal per poder constituir la Federació Catalana de Pàdel. El meu perfil era conciliador amb els clubs de tenis i, a més, el meu germà Alex era el número 2 al rànquing mundial ATP de tenis. Vaig anar a parlar amb la Federació Catalana de Tenis i els hi vaig explicar que tenia la intenció de tirar endavant la Federació Catalana de Pàdel i els hi vaig demanar que no s'hi oposessin, i no ho van fer. El Josep Ferrer Peris, l'aleshores president, i l'Albert Español no es van oposar a què jo posés en marxa el procés constituent. Vaig ser el precursor del pàdel a Catalunya. Em sento orgullós quan sento que la gent diu que el pàdel creix perquè ho vaig liderar jo.

I com va ser el procés?

L'objectiu era poder constituir la federació catalana, però ens vam trobar amb molts problemes burocràtics. Primer ens vam veure obligats a formalitzar-nos com una associació, l'Associació Catalunya de Pàdel, l'any 1998. I, després, la Generalitat de Catalunya ens va obligar -la llei acabava de sortir- a ser la Unió Esportiva de Pàdel, el 2001, fet que també ens obligava a passar 3 anys com a unió esportiva. Vam ser la primera unió esportiva de Catalunya. Però aquests 3 anys els vam guanyar per aconseguir ser finalment federació catalana.

Va haver de picar molta pedra...

Ser una persona que em coneixien en els clubs de tenis em va obrir les portes i el problema que teníem era que els clubs no tenien reconeguda la modalitat del pàdel en els seus estatuts. No tenien ni pistes... Els havien de modificar i, per tant, havien de convocar assemblees de socis. Veníem d'una època de crisi on els clubs estaven patint molt econòmicament i la resposta que em trobava en la majoria de clubs era que tenien problemàtiques molt més grans que resoldre i que no es veien amb cor de portar a les seves respectives assemblees una modificació dels estatuts per incloure el pàdel. Però clar, per llei necessitàvem 20 clubs per constituir la federació catalana! I no els teníem. I havíem d'esperar que els clubs fessin les seves assemblees i ho aprovessin. Havíem d'anar club per club. Al Bonasport, RCT Barcelona-1899, CT de La Salut, RC Polo, RCG El Prat, Club Tennis Natació Sant Cugat... El procés va ser molt lent. Tots els clubs que van signar eren clubs de tenis. Només s'havia donat d'alta un club de pàdel, el Pàdel Osona.

I, mentrestant, què va fer amb l'esport del pàdel?

A la vegada, també necessitàvem que el pàdel comencés a tenir vida. Em vaig ajuntar amb gent molt vàlida, com l'Emilio Coco, que va ser vicepresident i va fer una feina molt bona. És un advocat de reconegut prestigi. Era una època on també hi havia molts interessos creats. El pàdel argentí anava a fracassar i la majoria eren professionals argentins. Tenien interessos perquè eren entrenadors i jugadors. I nosaltres vam posar fre a això i vam dir que el pàdel s'havia de popularitzar. Hi havia qui deia que els diners fossin pels professionals i nosaltres vam dir que no, que amb els pocs diners que teníem el que nosaltres volíem fer era promocionar el pàdel amateur, d'homes, dones i nens. I que aquest seria l'èxit del pàdel, com així ha estat. I aquesta va ser la nostra pedra filosofal, en els seus inicis. I per això estic molt orgullós. Des dels seus inicis es va tenir molt clar quin era l'enfocament. Vam lluitar per la constitució i els inicis i per deixar els fonaments del pàdel ben definits. I aquesta filosofia inicial ens va ajudar al fet que avui sigui la comunitat autònoma d'Espanya amb més llicències federatives. Quan no érem ningú. Madrid ens passava per sobre en tots els aspectes.

I va fitxar Joaquin Not.

Sent la Unió Esportiva de Pàdel vaig incorporar a Joaquin Not com a director esportiu, una institució en el món del pàdel, que també treballava al Bonasport. I després vam contractar una secretària. I el primer que vam crear va ser l'Interclubs Femení de pàdel, que va tenir un èxit espectacular. Amb la junta directiva, integrada per gent de diversos clubs, vam crear també el Circuit Català de Pàdel, amb un calendari de proves. Això va generar que poguéssim anar a parlar amb patrocinadors perquè ja teníem alguna cosa per oferir-los. I les marques esportives que llavors invertien en pàdel, que eren molt poques, van mostrar interès, i en lloc de pensar que ens donessin diners per a la federació, ho vam revertir amb material esportiu pels clubs. I aquests van ser els primers acords de patrocini. Vam començar a fer llicències federatives i que els clubs paguessin un cànon anual a la federació. En els seus inicis en teníem 200, avui n'hi ha més de 20.000. I clubs, que no en teníem ni 20, ara hi ha 200 clubs federats. Vam ser la primera federació que va gestionar les seves pròpies llicències. Jo, com a vicepresident de la Federació Espanyola de Pàdel, vaig començar a lluitar per gestionar les nostres pròpies llicències, fet que es va aconseguir més tard quan jo ja no era president.

Quin paper va jugar José Maria Aznar amb el pàdel?

Veníem d'una època que el senyor José Maria Aznar -llavors president del govern espanyol- va fer que el pàdel es donés a conèixer. Com moltes vegades fem, i molt malament, que estigmatitzem els esports, llavors es deia que si jugaves al pàdel eres un senyoret i de dretes. I avui, no té res a veure. I si volíem créixer, ens havíem de treure aquest estigma. I la manera de fer-ho va ser a través dels clubs de tenis. El tenis va ser, almenys a Catalunya, el que va fer que, en els seus inicis, el pàdel creixés. Avui ja no és així perquè hi ha pistes de pàdel per tot arreu i clubs de pàdel independents. En els inicis, fa 20 anys, això era impensable. L'evolució ha estat espectacular. I encara que sembli una contradicció, el pàdel es va constituir gràcies als clubs de tenis perquè el pàdel es va començar a jugar a clubs de tenis. No es jugava a naus industrials com ara ni havien pàdel indoors, això és a posteriori. El pàdel li deu molt al tenis.

Per què va decidir que la Federació Catalana de Pàdel es constituís al Reial Club de Polo de Barcelona?

Perquè tenia moltes pistes i era el club que tenia més llicències. Va ser un reconeixement a l'entitat que més va apostar pel pàdel en els seus inicis. Llavors, el president era Juan Ángel Calzado de Castro.

Per què va decidir deixar la presidència de la Federació Catalana de Pàdel (2004-2006)?

Perquè portava molts anys d'un procés molt lent i de molta feina. Requeria un canvi, amb aire fresc. Havíem aportat el procés, diners, llicències, patrocinadors, i el que es necessitava era invertir en pistes de pàdel. Coco i jo vam plegar.

20 anys després, es planteja tornar a ser directiu a la federació catalana o a l'espanyola?

No, no, ara gaudeixo molt jugant. Tot té les seves etapes i moments.

I els clubs catalans van començar a construir pistes de pàdel.

Tots els clubs van començar construint 2 pistes de pàdel, amb un criteri de prudència, lògic, però equivocat com a inversió, perquè amb 2 pistes no es pot fer res. Ni per fer classes ni per jugar (les pistes sempre estaven ocupades). Haguessin hagut de començar amb 6 pistes de cop.

Qui va construir les primeres pistes de pàdel a Sant Cugat?

Crec que el Club de Tennis Natació Sant Cugat. D'això fa 20 anys.

Sant Cugat té 64 pistes de pàdel. Com analitza la situació del pàdel a Sant Cugat?

A Sant Cugat hi ha una molt bona oferta de pàdel, però crec que la ciutat té capacitat per absorbir més pistes de pàdel. Hi ha una demanda que la ciutat podria oferir perfectament. La ciutat, que en els últims anys s'ha bolcat moltíssim amb l'esport, que inverteixin amb el pàdel és bo per a la ciutat. Fan falta pistes de pàdel. No pot ser que a Sant Cugat, com a ciutat que som pionera en el món de l'esport, només tingui 2 pistes municipals, igual que tenim altres tipus d'instal·lacions municipals esportives ben bones i maques. Una manera seria, per exemple, que l'Ajuntament col·laborés amb els clubs esportius privats per buscar i fer inversions als clubs i que aquelles pistes tinguessin durant uns horaris algun ús públic. També que fessin acords i classes amb les escoles. També es podrien destinar a col·lectius amb discapacitats, amb acords. Perquè el pàdel és molt més fàcil que jugar a tenis. Les possibilitats són molt grans. L'entorn privilegiat de Sant Cugat que tenim és espectacular. No ho tenen en molts llocs, i això ho hem d'aprofitar.

Què té el pàdel que enganxa a tanta gent?

La facilitat de jugar, practicar-ho és fàcil. I també és un esport social. Ja en els seus inicis vam voler que fos social. El pàdel s'ha de considerar igual que el tenis.

El pàdel ja no és una moda, és una realitat. Té un límit?

Popularment, encara té recorregut en segons quins entorns. Fer pistes de pàdel en naus industrials perdudes en un polígon és una inversió que, potser, fracassa. A Sant Cugat li manquen pistes indoor. I també li manca, amb l'excepció de l'Augusta Pàdel, clubs de pàdel. A Sant Cugat, el pàdel es juga, per volum, a clubs de tenis, al Junior FC, CE Valldoreix, CTN Sant Cugat, Set Ball Tennis. Amb el pàdel, Sant Cugat encara té recorregut, segur. Hi ha límits pel que fa als jugadors professionals. Juguen molt bé, però crec que els millors jugadors de pàdel del món no tindran el reconeixement que pugui tenir Rafa Nadal o Roger Federer.

Què li falta al pàdel?

En l'àmbit professional, li manca una millor retransmissió, tot i les seves dificultats que genera les parets de la pista. No es veu bé.

Com a esport, creu que el pàdel té un límit?

El pàdel no té límits, està molt consolidat. És més, ara hi pot haver gent que vulgui pensar a ser professional de pàdel. I això anirà a més. I cada vegada el circuit professional serà més difícil perquè hi haurà més gent amb més nivell. El pàdel té molts patrocinadors al darrere. El què passa és que el pàdel ha de trobar el seu espai compatint amb els altres esports. Catalunya és un referent en l'àmbit mundial del pàdel, per patrocinadors, per nombre de practicants, per nombre de pistes...

Quin paper ha de tenir la formació dels més petits en la base?

No és tan important perquè el pàdel ha crescut sense nens, no cal obsessionar-se. El pàdel va créixer amb la pràctica de les dones i els amateurs. Ara, que per sota venen nens i nenes, fantàstic, hi haurà més vida. Si tu a un nen o nena no l'apuntes a jugar a tenis als 5 o 6 anys, no jugarà a tenis gairebé mai. En canvi, tu pots apuntar a un nen que no ha agafat mai una raqueta de pàdel als 16 o als 18 anys i acabarà aprenent a jugar a pàdel.

Creu que el pàdel ha fet mal al tenis?

No. Gràcies al pàdel, molts clubs de tenis avui sobreviuen. I el pàdel sense el tenis avui no existiria. El tenis subsistirà, també té el seu espai. El tenis ja anava perdent usuaris, ja anava de capa caiguda ja de per si. El pàdel, i ara el gimnàs, han salvat a molts clubs de tenis. Als anys 90 els clubs van haver d'invertir en pistes de pàdel per poder subsistir.

A Sant Cugat li falta acollir un torneig important, com un Challenge o una prova del Wordl Padel Tour?

Jo no hi crec, no el trobo a faltar. Crec que a Sant Cugat no li fa falta. Si es fes, tindria èxit, segur, però perquè competir amb clubs com l'RC Polo, que fan grans torneigs? No ho necessitem. El RC Polo té unes instal·lacions i una gran infraestructura per fer-ho. I a Sant Cugat no estem en aquest nivell per poder-ho fer, i crec que no ho necessitem. No se si tindríem el retorn de la inversió que requereix fer això. En l'àmbit popular sí que se n'han de fer torneigs, se'n fan molts.

Quines diferències tenen el tenis i el pàdel?

La raqueta de tenis és més llarga, té un cordatge que has d'anar mirant la seva tensió, la pista és enorme i has d'anar recollint pilotes tota l'estona, i t'has de moure molt més. A més, la dificultat és alta (pots liftar, tallar, treure per dalt...) Totes aquestes complexitats que té l'esport del tenis, el pàdel no les té. El pàdel és un esport senzill i per això ha tingut tant d'èxit. La raqueta és més curta, no té cordatge, la pista és petita, no has d'anar recollint pilotes tota l'estona i no t'has de moure massa. La dificultat tècnica és baixa. Igual que estic molt orgullós que el pàdel hagi crescut, i dic que gràcies al tenis, per a mi el pàdel té unes limitacions que el tenis no té, que tècnicament i tàcticament és molt més ric, complet i més dificultós de practicar.

Vostè que és més de jugar a tenis o a pàdel?

Jugo a les dues coses. He jugat molt temps a pàdel per la meva discapacitat a la cama, perquè m'és més fàcil de jugar. El pàdel em va ajudar molt, em va donar molta vida. Ara jugo més a tenis perquè és més complet, i si ets competitiu t'agrada la complexitat i t'agrada millorar cada dia.

A Sant Cugat, tenim una jugadora de pàdel professional, Marta Marrero.

El que ha fet la Marta és espectacular. I, a més, el què ha fet la Marta és una excepció perquè la Marta és una extenista professional i ha entrat en el món del pàdel. Aquesta és una demostració que la vinculació entre tenis i pàdel sempre existirà. La Marta, sense haver agafat mai una raqueta de pàdel, ha aconseguit ser la millor jugadora del món.