La displàsia de maluc en gossos

La displàsia de maluc és la malaltia osteoarticular més freqüent en gossos. És una malaltia típica de gossos de races grans i mitjanes i és menys freqüent en animals de races petites. És de caràcter hereditari però no congènita. Els animals en néixer presenten els malucs normals però en els gossos afectats es dóna un creixement desigual entre el sistema esquelètic i el múscul. Aquest creixement desigual fa que el cap del fèmur quedi fora del seu lloc habitual.

Hi ha factors que també influeixen en el desenvolupament de la displàsia de maluc, com el pes de l’animal, el tipus d’exercici que fa i factors ambientals. Pastor alemany, labrador, bover de Berna, golden retriever i santbernat són races propenses a patir displàsia de malucs.

Els símptomes que provoca aquesta malaltia són molt variats, des de dolor a la palpació, alteració al caminar, balanceig de les potes posteriors i fins i tot hi ha animals que no presenten símptomes aparents, tot i tenir un grau de displàsia important. En la majoria dels casos és el propietari del gos qui nota que fa algun moviment estrany amb les potes de darrere.

Per diagnosticar la displàsia s’ha de realitzar un estudi radiològic específic. Des de fa molts anys al Dispensari es realitzen les radiografies “Kennel Club Hip Dysplasia Scheme. British Veterinary Association” per a displàsia de colze i maluc, que concedeixen el Certificat lliure de displàsia.

És important tenir present que cap tractament no eliminarà la mala col·locació del cap del fèmur però sí que ajudarà a millorar la qualitat de vida de l’animal. Hi ha el tractament conservador en què es controla la dieta i l’exercici que ha de fer el gos; el tractament terapèutic, en què se li administra, a més, algun analgèsic per evitar dolor; i el tractament quirúrgic. . Antoni Crespo. Cap de traumatologia