Marta Pessarrodona: "Catalunya ha de buscar el suport de la cultura, la cultura fa país"

La poeta santcugatenca Marta Pessarrodona analitza diferents aspectes de la literatura catalana, la seva trajectòria i el seu passat com a activista feminista

Marta Pessarrodona (77 anys), poeta santcugatenca, acaba de guanyar el prestigiós Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que entrega Òmnium Cultural. Pessarrodona analitza la seva trajectòria literària i cultural, el seu passat com a activista feminista i la situació actual de Catalunya, des d'una perspectiva cultural.

Què representa per vostè rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes?

Doncs com el seu nom indica: un gran honor. Però per a mi una sorpresa, ja que jo no espero mai aquestes coses, és a dir que una sorpresa, i molt agradable. A més, m'ha tocat guanyar-lo en un moment molt difícil. Que m'ho hagin hagut de comunicar amb una carta manuscrita, enviada des de la presó de Lledoners, no és gaire agradable, però, com diu la carta: el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, ha de ser qui ho ha de comunicar i no perquè la situació sigui aquesta ha de deixar de fer-ho.

Ha rebut més reconeixements, com per exemple la Creu de Sant Jordi, l'any 1997. Quin li ha fet més il·lusió?

En el seu moment, tots et fan il·lusió. No es pot comparar quin més o quin menys. Jo sempre dic, perquè tinc una educació catòlica, que jo no sóc digne. També em va fer molta il·lusió que posessin el meu nom a una biblioteca, com és el cas d'una de les que hi ha a Sant Cugat, tant com qualsevol d'aquests premis.

"Les dones ho tenim sempre més difícil, i amb la literatura no ha estat una excepció, al contrari"

Al llarg de la seva vida també ha destacat com una gran activista en la lluita cap a la igualtat de gènere. Creu que en el món de la cultura també hi ha hagut aquesta desigualtat?

I tant, només ens hem de fixar amb la quantitat de pseudònims que hi ha en la història de la literatura universal, de dones que es posaven pseudònims d'home. En tenim un exemple molt clar d'agressió de gènere literari a Catalunya: el de Caterina Albert, que signava com a Víctor Català. Jo em nego a dir-li Víctor Català. Però per què adopta un pseudònim? Perquè es presenta amb una obra als Jocs Florals a Olot i s'escandalitzen tant que s'ha de posar el pseudònim. Les dones ho tenim sempre més difícil, i amb la literatura no ha estat una excepció, al contrari.

De fet, de les 51 edicions del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, tot just vostè ha estat la 6a dona en rebre el reconeixement. Quina reflexió n'extreu?

Bé, de fet jo ja vaig protestar en el seu moment, ja fa anys. Va haver-hi un escriptor que va fer un comentari, que ara no recordo amb exactitud, però vaig dir: ja n'hi ha prou. No me n'amago, que fins i tot és un premi que he criticat.

"El segle de les dones va ser el XX"

De les 6 dones que han rebut el guardó, 3 han estat reconegudes en els darrers anys. Som davant d'una revolució de gènere?

Bé, la revolució de gènere va ser al Segle XX, no ens enganyem. Això que diuen que el Segle XXI serà el segle de les dones... El segle de les dones va ser el XX, amb les sufragistes angleses, etc. L'any passat es va celebrar el centenari del vot de la dona. El focus principal va ser Anglaterra, i després als anys 60 va passar dels EUA a Europa.

Per tant, ara s'està recollint el fruit d'aquella lluita?

I tant.

"Ara pots viatjar a l'estranger i dir que ets de Catalunya i tothom sap què és"

Vostè també ha treballat molt en la difusió de la Cultura Catalana. Gaudeix de bona salut?

Jo sempre explico que quan treballava per la Generalitat, i portava autors de fora aquí, ells venien dient que anaven a Espanya i marxaven dient que se n'anaven de Catalunya. Gaudeix de bona salut, sempre hi ha coses a millorar. Però et diria que, en el futur encara tindrà més salut perquè ara pots viatjar a l'estranger i dir que ets de Catalunya i tothom sap què és. Ens hem fet país.

Entrevista amb Marta Pessarrodona. FOTO: Bernat Millet

Entrevista amb Marta Pessarrodona. FOTO: Bernat Millet

Quina contribució ha fet la cultura, la literatura, en el fet que Catalunya sigui coneguda arreu del món?

Recordo que un dia de l'any 84, jo era a Berlín, i vaig passar per davant d'una llibreria feminista, on hi havia una pila de llibres de La plaça del diamant en alemany. L'endemà hi vaig tornar a passar i aquesta pila ja estava per la meitat. Hem tingut autors i autores que ens han projectat molt.

Vostè ha publicat una 30a d'obres. Com definiria el seu estil?

No ho sé. Això ho han de dir els crítics. A mi m'agrada molt la modernitat literària, però no ho sé. Ho han de dir els crítics.

Què intenta projectar amb la seva literatura?

Jo sempre dic que amb la poesia es pot dir tot. Sempre em diuen que escrigui les meves memòries i jo dic que no, que els que es llegeixen la meva poesia, ja l'entendran.

Ha escrit poesia, però també narració. Si hagués d'escollir un dels dos estils, amb quin es quedaria?

Amb la poesia, sense cap dubte. Jo el que sóc és poeta, i m'agrada tant tenir aquest premi per ser dona com per ser poeta, perquè hi ha molt pocs poetes que l'han guanyat, i tenir-lo és un gran honor. Després és veritat que m'he dedicat molt a la narració, he escrit diferents llibres i n'he traduït molts d'altres. M'hi he dedicat i ho admiro, però crec que el meu cap funciona millor amb la poesia. Un capítol de novel·la, potser amb una poesia és una paraula, i la meva ment funciona comprimint moltes coses amb poques paraules.

"El món de la cultura va estar molt involucrat amb la política"

Ha investigat molt sobre l'exili republicà durant el franquisme. Veu similituds amb la situació actual que viu Catalunya?

Completament. El 24 d'abril aniré a Mataró a fer una conferència sobre poesia i exili. Sí que hi veig relació. Catalunya té una gran experiència en exili. A més, jo he fet un recompte del percentatge d'exiliats que formaven part del món de la cultura catalana, i és colpidor. La quantitat d'intel·lectuals i artistes que van anar a l'exili és molt gran, tenint en compte el nombre total d'habitants de Catalunya, que en aquella època eren uns 5 milions. És molt alta la proporció, i és perquè el món de la cultura va estar molt involucrat amb la política.

Quines diria que són les similituds amb l'actualitat?

Que no encaixem amb Espanya. Jo precisament em vaig tornar més independentista estudiant l'exili. La generació que va anar l'exili al 39, van ser els últims que encara creien amb allò de l'encaix entre Catalunya i Espanya.

Quin paper juga, actualment, la cultura en el procés independentista?

El que tinc clar és que Catalunya s'ha de recolzar molt amb la cultura. Jo aplaudeixo totes les empreses que venen a Catalunya, etc., però la cultura pot ajudar molt a fer país. Després d'estar 3 anys fent la biografia de Verdaguer, vaig veure que la idea que jo tenia de Catalunya els hi devia a ells, als qui van impulsar la Renaixença.

"Vaig trobar un Sant Cugat, que al cap de 15 dies d'arribar aquí ja em feien sentir que era d'aquí"

Vostè és nascuda a Terrassa, però ja fa 20 anys que viu a Sant Cugat. Quina relació té amb el municipi?

Molt bona. Recordo el dia que em van trucar des de l'Ajuntament per demanar-me si estava d'acord amb què posessin el meu nom a una biblioteca. En aquell moment vaig dir això que diuen molt els cristians: jo no sóc digne, perquè, en general, aquestes coses te les fan quan ja ets morta, però no de viva. Hi tinc una relació magnífica. Vaig trobar un Sant Cugat, que al cap de 15 dies d'arribar aquí ja em feien sentir que era d'aquí, que era 'dels nostres'. Això no s'hauria de perdre perquè et fa sentir incorporada.

 

 
Comentaris

Destaquem