Palomas: "Sóc tots els meus personatges, si no no seria creïble"

Amb 'Un amor' ha captivat. Com presenta el llibre?

El llibre és la tercera part d'una trilogia, que consta d'Una mare, Un gos, i Un amor, i el que uneix aquesta trilogia és que és una família. La protagonista és Amàlia, la mare. Una dona de 73 anys divorciada que té tres fills: Sílvia, Emma i Cesc. I tota la trama d'Un amor passa durant 24 hores solament. És el dia 21 d'abril, quan coincideixen la boda de la filla mitjana, Emma, i l'aniversari d'Amàlia, la mare. A partir d'aquí, i d'una trucada prèvia a aquest dia que és la desmunta tot el que havien preparat per a aquesta data, arrenca la novel·la. És un road movie emocional, m'agrada definir-la així, perquè és el que han de fer ells amb 24 hores perquè Amàlia no s'assabenti del que els altres saben; de la notícia que arriba amb aquesta trucada, que la pot afectar moltíssim, i que la boda i l'aniversari surti bé.

Què el porta a escriure aquest tipus de novel·les on la protagonista és la família?

Sempre he escrit sobre famílies. M'agrada molt escriure sobre els cercles molt petits. En el meu cas, jo tinc una família que és molt petita; som 4. I m'inspira moltíssim la meva família per escriure aquesta trilogia. M'agrada molt la família perquè és com un laboratori on poder practicar les coses que després aplicarem fora de la família. I, sobretot, perquè són relacions no triades. M'encanta això. Trobar-te amb una situació que tu no tries amb gent que tu no tries, i veure com reaccionen les persones. És un àmbit molt reduït, on tens els personatges molt controlats, i és tot emoció.

La família d'un mateix com a inspiració. Quina part d'Alejandro Palomas hi ha en aquesta novel·la?

Suposadament jo hauria de ser Cesc, el fill petit. Però en realitat sóc tots i totes els que apareixen. Tots són una part de la meva personalitat. D'aquesta manera, jo sóc molt Amàlia, amb el seu humor poc habitual; sóc la germana gran, que és la típica que sempre es preocupa de més, i que sempre està molt estressada; sóc la mitjana, que té la dèria d'estar sempre bé amb tot el món. Jo sóc tots. És que si no fos tots, no creïble.

Deia també que planteja les històries des de l'emoció...

Escric des del plexe. No sóc un escriptor molt intel·lectual. No m'interessa massa la intel·ligència. Prefereixo la intel·ligència emocional, i dirigir-me al plexe del qui hi ha a l'altra banda. Perquè la intel·ligència del cervell té massa defenses, i entrar allí és molt complicat; molt lent. Prefereixo entrar per l'emoció, que està més indefensa. Estableixes un vincle molt més ràpid, i molt més pur.

La novel·la ha estat premiada amb el Premi Nadal. Què li suposa aquest reconeixement?

A mesura que passen els mesos suposa coses diferents. Però, en realitat, suposa poc. És a dir, tu has d'arribar a un premi com aquest premiat per endavant amb tu mateix, si no això et fa creure coses que no són. Crec que en el meu cas he estat molt afortunat perquè m'ha arribat en un moment i a una edat en què ho prenc com el que és, com un petit reconeixement a el que he fet, a una obra, i res més. El premi real és poder fer el que t'agrada, dedicar-te al que vols, i emocionar i compartir. El privilegi és aquest.

"El privilegi és fer el que a un li agrada". Està ja amb nous projectes?

Estic amb moltes coses. Estic amb la segona part d'Un fill, que ha de sortir entre gener i març de l'any vinent. Estic preparant el preguió d'Una mare. Estem ultimant el guió d'Un fill. Estic tancant el poemari que surt al setembre, moltes coses... Quan ho dic, penso que és molt!

I té algun repte, o alguna meta que s'hagi marcat?

Sí, tinc una meta, i és poder estar tranquil. És a dir, que el que faig no suposi una font d'intranquil·litat, ni una font d'avarícia, ni d'insatisfacció continua perquè sempre hi ha un objectiu més alt. Perquè aquest és el gran perill per als creatius i els creadors, que sempre hi ha alguna cosa més i alguna cosa més amunt que pots aconseguir. I t'has de domesticar perquè això no se't mengi. És com l'esportista, que sempre pot baixar un segon més. I en el fons és una trapa. He d'aprendre a què aquesta trampa no se'm mengi.

Ho aconsegueix?

No. No ho he aconseguit. Perquè estic en un moment en què tot el que projecto i tot el que vull fer hi ha com una facilitat universal que, no sé què passa, que tot va apareixent i es va complint, i tot és fàcil. Però aquest és el parany, que tot és fàcil.

Com va arribar a l'escriptura?

No ho vaig decidir, va sorgir. De petit sabia que la meva manera de comunicar-me amb l'exterior era escrivint. Perquè et dona un ritme i un filtre que no té la paraula dita, que és immediata. Va una mica amb la personalitat de cadascú, i jo necessitava aquesta petita pantalla que és el full en blanc per donar-me un temps d'arribar a l'altre. Vaig veure que era el meu. No ho vaig triar, de veritat, va venir així de fàbrica.