Històries de l'Arrabassada

La construcció del camí veïnal entre Gràcia i Sant Cugat va permetre un tragí més fàcil de mercaderies, i va representar un abans i un després a la vida santcugatenca de finals del segle XIX perquè va obrir la vila a la modernitat

El nom oficial de la carretera que uneix Barcelona amb Sant Cugat travessant Collserola és BP 1417- Carretera de Gràcia a Manresa. Si busquem a l’Enciclopèdia Catalana trobarem les definicions següents: “Rabassada. Serra del municipi de Sant Cugat del Vallès”; i d’altra banda, “L’Arrabassada. Veïnat de Sant Cugat del Vallès situat al vessant septentrional de Collserola pel qual passa la carretera de Barcelona a Sant Cugat anomenada carretera de l’Arrabassada”.

Fins a meitat del segle XIX Sant Cugat del Vallès era un petit poble de amb prou feines 2.000 habitants i absolutament aïllat del seu entorn. Segons explica l’historiador Miquel Domènec, tots els camins que sortien de Sant Cugat eren de segon o tercer ordre i dels anomenats de ferradura, és a dir, només aptes per circular-hi a cavall o amb mules. Hi havia exclusivament un camí que permetia el trànsit de carros en direcció a Molins de Rei, i per anar a Cerdanyola s’havia de fer per la riera, que no era transitable la major part del temps a causa de les pluges i el fang que s’hi formava.

La gran part dels conreus de Sant Cugat eren vinyes i els excedents, molt importants. D’altra banda, la gran extensió dedicada a les vinyes va fer reduir considerablement altres cultius que havien d’importar-se per cobrir les necessitats del poble. Era, per tant, imprescindible comptar amb unes comunicacions que permetessin el tragí de mercaderies. Per aquest motiu es van construir diferents camins de ferradura que travessaven la serra de Collserola. Els més utilitzats eren el de la vall de Gausac i el que sortia del Sant Crist de Llaceres, que arribava a Gràcia per la riera de Malla.

Els pagesos envasaven el vi en bots de cuir, i formant una recula de muls anaven fins a Barcelona. Això representava un gran esforç si tenim en compte que un mul podia carregar com a màxim cent quilos, però arrossegant un carro podia transportar-ne més de quatre-cents. Tot això va propiciar diferents intents de construcció de carreteres per unir les viles de Gràcia i Sarrià amb Sant Cugat.

El camí veïnal
Per un motiu o altre, tots els projectes van ser rebutjats per la Diputació o per l’Ajuntament fins que el 1868 es va aprovar la construcció d’un camí veïnal que travessava la serra de Collserola. Les obres s’inicien l’estiu d’aquell any amb el primer cop de pic de l’alcalde de Sant Cugat. La malastrugança va fer que pocs mesos després s’aturessin durant més de tres anys pels constants canvis polítics. La Diputació rellança les obres, que acaben sent una realitat el 1877, nou anys després que comencessin.

L’Ajuntament havia demanat als sancugatencs la seva ajuda, ja fos en jornals de feina o amb carros i eines per tal de tirar endavant el projecte. Sobre aquest tema hi ha diferents versions. En Tomàs Grau, escriptor santcugatenc, explica que van ser els mateixos propietaris dels terrenys afavorits pel traçat de la carretera els qui van oferir la mà d’obra i els pocs mitjans tècnics de manera voluntària, però també diu que l’Ajuntament va exigir als pagesos del poble aquesta col·laboració com un impost. En tractar-se d’un camí veïnal i no d’una carretera es va construir vorejant els diferents obstacles de la serralada, cosa que comportava un traçat molt revirat i sense grans desnivells.


Un dels autobusos que feien elrecorregut Sant Cugat a Barcelona estacionat a la plaça d'Octavià. (1928). Família Moncao.

L’alegria a Sant Cugat va ser enorme, pel fet de disposar definitivament d’un camí que els permetés arribar a Barcelona amb un estalvi de dues hores en cada sentit com a mínim. Els pagesos van començar a vendre directament el vi als particulars barcelonins. Els anys 80 del segle XIX són com una època daurada per als pagesos, sobretot per als vinaters, època que malauradament un cop més s’estronca amb la plaga de la fil·loxera de finals de la dècada, que acaba amb totes les vinyes de la vila.

Dins del Pla provincial de carreteres de la Diputació de Barcelona de 1878, desenvolupat per Melcior de Palau, es dóna caràcter prioritari a la carretera de Gràcia a Manresa. En la memòria explicativa es diu que aquesta carretera unirà Barcelona i Terrassa travessant “el pintoresc poble de Sant Cugat i la industrial vila de Rubí”.

El camí que portava els pagesos santcugatencs a Barcelona era lògicament de doble sentit i això va propiciar el descobriment per part dels barcelonins del bosc de Collserola i també de Sant Cugat. Així es va iniciar el fenomen dels estiuejants, del qual ja ens hem ocupat llargament en un altre reportatge publicat el 3 d’agost de 2013 d’aquest mateix setmanari.

Les primeres construccions
Aquesta descoberta de Collserola va fer que barcelonins de tota mena comencessin a freqüentar les fonts que vorejaven la carretera per passar els diumenges respirant aire fresc amb la família. El problema de la tuberculosi i la convicció que els aires de Collserola estaven lliures de contaminació va fer que s’iniciés la construcció de segones residències al voltant de la carretera. Així va néixer la urbanització Vista Rica. Ja en territori santcugatenc, als voltants de Can Cortés es van construir un grup de cases que es coneixen com el Veïnat de l’Arrabassada, al costat d’un restaurant i posterior hotel anomenat Rabassalet, fins a arribar al que són els camins de Can Borrell i Can Ribas. Les cases eren en la seva majoria grans construccions modernistes de les quals a hores d’ara amb prou feines queden vestigis, llevat d’algunes que s’han restaurat.

El Gran Hotel i el Casino
Un dels fets que més renom va donar a l’Arrabassada va ser la construcció del Gran Hotel l’any 1899 i la inauguració del Casino de joc el 1911. El que es pretenia era convertir el complex en un focus d’atracció per als burgesos catalans i estrangers que ja en aquella època visitaven Barcelona.

El gran promotor de la idea va ser en Josep Sabadell, que va ser alcalde de la vila de Gràcia i que tenia un xalet en un terreny limítrof. Aquest home va ser el promotor del Gran Hotel i soci de la Societat Anònima La Rabassada, que, amb capital francès, va imaginar la construcció del Casino. En un principi hi havia dues edificacions, l’Hotel i, un centenar de metres més enllà, l’edifici del Cercle d’Estrangers, on es reunia la burgesia catalana i l’estrangera per parlar i fer negocis. El 1910 en Josep Sabadell, emmirallant-se en els grans casinos que existien a Europa, convenç els seus socis per transformar el Cercle en casino de joc i construir un parc d’atraccions en l’espai entre l’hotel i el casino. Segons els documents gràfics existents, la construcció es va fer amb un luxe increïble.

El Gran Casino de la Rabassada s’inaugura el 15 de juliol de 1911 com un gran esdeveniment social al qual estan convidades més de tres-centes persones, entre autoritats (l’alcalde de Sant Cugat en aquell moment, Martí Rodó, va presidir l’acte), personalitats del moment, la flor i nata de la burgesia catalana i estrangera, i una gran quantitat de mitjans d’informació (La Vanguardia, Diario de Barcelona, El Imparcial, El Heraldo de Madrid, Le Figaro, New York Herald i el Daily Mail, entre d’altres). Per poder arribar-hi al més còmodament possible, els mateixos promotors havien presentat un projecte per establir una línia de tramvia pujant per la carretera que es va inaugurar a principis de 1911 amb un recorregut que començava al que és ara el carrer de Craywinckel fins a les portes del Casino.

En Pere Fàbregas, coautor d’un llibre sobre el Casino, explica una anècdota d’aquell dia: “L’aglomeració era tan gran que molta gent va utilitzar el tramvia per accedir-hi. La qüestió és que a l’hora de tornar, el tramvia es va espatllar i va caldre recórrer a l’ajuda del parc de cotxes del Tibidabo i d’altres per poder tornar la gent a Barcelona”.

Els problemes polítics de l’època i la gran discussió al Parlament espanyol sobre la legalització dels jocs d’atzar fan que, després de només un any de funcionament, l’empresa hagi de tancar les sales de joc el 1912. Així, el complex es queda sense la part més forta dels ingressos i sense la projecció de futur prevista. Malgrat que l’hotel i les atraccions continuen funcionant, la situació creada porta l’empresa a la fallida l’any 1913. L’any següent mor en Josep Sabadell i comença la davallada definitiva, que arribà l’any 1934 amb el tancament definitiu de tota activitat. De tot aquest gran complex, en queden unes poques runes al costat de la carretera que poden donar una imatge del que hi havia hagut.

Les curses a l’Arrabassada
A la dècada del 1910 comencen a proliferar las curses en pujada a diferents colls del país i d’arreu de l’Estat espanyol. La primera que es fa a Catalunya és la del Bruc, el 1913. No és fins al 1922 que la Penya Rhin va organitzar la primera cursa de l’Arrabassada amb un èxit total, possiblement facilitat per la seva proximitat a Barcelona. L’èxit d’aquesta primera edició va animar la Penya Rhin, que va continuar organitzant-la fins al 1933, que es deixa de disputar per problemes polítics.



La Guerra Civil
Malauradament, l’Arrabassada no ha estat només coneguda per noticies agradables. En el transcurs de la Guerra Civil Espanyola, va ser escenari de nombroses execucions i afusellaments. El revolt del Pi Bessó va ser un dels escenaris més importants d’aquests fets.

Hi ha molta documentació sobre les persones que van afusellar en aquests paratges. Sembla que els primers van ser Pere San (fill d’un exsecretari de l’Ajuntament), el rector de Valldoreix, Josep Castellà i el de Sant Cugat, Anton Guilló.
El nombre total de morts santcugatencs arriba fins a tretze persones i, segons les fonts documentals, es van trobar vint-i-tres cadàvers foranis, entre ells el del rector de Rubí, Josep Guardiet.

Un cop acabada la guerra, la repressió va arribar a altres indrets, com ara Montjuïc o el camp de la Bóta, amb l’intent de donar als afusellaments massius la protecció jurídica de judicis sumaríssims, en molts casos sense possibilitat de defensa. Lamentablement, aquests fets formen part de la història de l’Arrabassada i no es poden obviar en parlar-ne.

--
En els pròxims dies publicarem altres "històries" sobre l'Arrabassada, com per exemple les anècdotes de santcugatencs que després de la Guerra Civil van començar a "fer Arrabassades"; o bé el Pi Bessó, les grans reformes ques 'hi han dut a terme, les curses il·legals, etc. També publicarem opinions dels enamorats de la carretera i un dibuix on es mostra l'Arrabassada revolt a revolt. No t'ho perdis!
 
Comentaris (1)
Andrés Viteri Fa 4 anys
Muy interesante, gracias. Estaré pendiente de las nuevas historias prometidas. Un saludo.