Les poesies del concurs TOT PO-e-SI-@

Ja pots consultar les poesies que van arriban. Envia els teus poemes tant escrits com audiovisuals a lletres@santcugat.cat

Tens fins al 28 d'octubre per presentar els poemes
Les poesies del concurs TOT PO-e-SI-@
Ja pots consultar les poesies que van arriban. Envia els teus poemes tant escrits com audiovisuals a lletres@santcugat.cat

Tens fins al 28 d'octubre per presentar els poemes
Aquells autors que resultin seleccionats rebran dues invitacions per un dels dos espectacles de pagament del festival, que podran escollir.

Recull dels poemes rebuts:

- Rosa Pujol ens fa arribar uns versos d’imatges clares a través dels quals l’autora ens transmet amb encert el seu desig de viure.

Recullo pedres blanques

En comptes d’ossos,
recullo pedres blanques
per bastir un esquelet
en el desert
que he donat a llum
amb colors d’aigua
 
he de cantar-hi
la meva veritat,
des de les entranyes,
per amarar-me de vida
i, fent un salt
damunt l’abisme,
córrer lliurement
amb els llops

Rosa Pujol


Poema d’Esther Fernàndez Matalí dedicat als llibres i a la seva afició per la lectura:

Ells

Dia i nit.
Sempre presoners entre els meus dits.
Mites apresos, veritats disfressades,
ficcions somniades només per a mi.
Nit i dia.
Capvespres compartits dins la infinitat de la meva cambra.
Murmuri etern de fregadissa adormidora,
és impossible copsar la vida des de la vostra absència.
Dia i nit.
Sou i sereu,
la pluja en la sequera,
el sol en la tempesta,
l’amor en l’oblit,
la fugida de mi mateixa.
El retrobament.
Estimats, enyorats, odiats, venerats mestres.
Els meus llibres,
literatura.
La llibertat.

Esther Fernàndez Matalí

- Obra de Carles Sanosa
, breu però intensa, i amb unes metàfores molt ben trobades:

Etimologia de tu

Etimologia de tu
més enllà de les paraules.
Sal i fulles de calendari.
L’espera que amb mecanisme dentat
furga tots els racons del cos,
rellotge de sorra d’hores passades.

El desig, però, sempre es vesteix de futur.

Carles Sanosa


-Maria Nunes
ens regala una composició sense títol que gira al voltant dels condicionals amb una gran sensibilitat; el resultat, excel·lent:

Si...
he estat una gota d'aigua
en l'oceà de la teva set,
un gra de sorra
en platja ardent,
on l'onada irromp impetuosa,
o, amb lenta quietud,
hi dorm un moment,

potser...
en la petitesa del gra de sorra
o d'una gota d'aigua
hi fa niu l'instant que
- com el retorn de l'onada-
no té fi.

Maria Nunes

-Solsticis en minúscula, 2010 és el poema de Laura Dalmau. Breu, intens, amb els mots ben escollits per tal de transmetre una força mesurada que batega a cada vers:

(ràbia)

L’odi neix com una sorda
agonia sota els peus mentre
camino. Em faig càrrec
de les meves petjades però
infringeixo
el sentit de la mesura.
He begut oli.

Laura Dalmau

-El treball d’Anna Rispau (Ventall d’haikus, 2011), que lliga amb encert els elements naturals i el llenguatge per mostrar-nos la bella imatge d’un despertar:

Despertar

Deixondeix el jorn
en un indret letàrgic.
Bleix de vida al bosc.
Colors,flaires i remors
desvetllen a trenc d’alba.

Anna Rispau

-Un poema visual tramès per Adolf que duu per títol Minioasi. La peculiaritat d’aquesta imatge radica en el fet que la mirada de l’autor transforma un element quotidià en un bocí de poesia en combinar els seus elements amb una perspectiva distinta a l’habitual:



-Escrit per la jove santcugatenca Natàlia Sancho, destaca per la seva rima encertada i el dinamisme que desprèn, a banda de remarcar l’actualitat del tema que toca.

La meva terra
Una llengua,
una cultura,
una terra,
tots a una!

Tot un poble,
una història,
sempre al cor,
a la memòria.

Anys lluitant,
anys patint,
anys de fam,
però anys vivint.

Un escut,
tot un signe,
quatre barres,
i un sol himne!

Natàlia Sancho

- Poema de Sílvia Sánchez, inspirat en l’obra de l’artista nord-americà Edward Hopper, atès que aconsegueix que els seus versos transmetin amb encert l’atmosfera dels quadres d’aquest pintor.

Compartment C, Car 293 (Edward Hopper)

Si pogués, tota la història
començaria ara.
Per a ella, tot nou:
el vestit, el barret i un llibre
amb olor de paper i tinta.
Per a mi, el desig 
d’estimar algú, novament.
 
Jo m’aproparia i demanaria:
Puc seure?
Ella aixecaria els ulls,
encara d’un color desconegut.
I de manera mandrosa,
un xic desconfiada,
em faria un gest
assenyalant el seient.
 
Aleshores tot quedaria per fer.
Això és el que té el silenci,
s’ha d’omplir.

Sílvia Sánchez

- Un agosarat poeta de 12 anys, en Josep Alcalde, ens envia un poema digne d’un autor del Romanticisme, en el qual el jo poètic juga amb la idea de la mort com a conseqüència d’un amor que creu no correspost:

Amor en l'odi


Fa un any vaig conèixer una noia,
Sempre la tindré al meu record.
Jo l’estimo, ella m’odia
Sempre que parla em trenca el cor.

Per sant Valentí li faig un regal,
Ella el trenca i me’l llença pel cap.
Li pregunto: Contra mi tens un escut?
Em contesta: Tant de bo no haguessis nascut.
Jo la miro desolat, i és que el cor m’ha esclatat.

Dia 3: em vull suicidar,
La meva idea és un tret al cap.
Tot el col·le ve a espiar,
Però ella no apareix pas.

Em giro disposat a matar-me,
I la veig a ella, al meu costat.

Li pregunto: Txell, què fas?
Ella em diu: T’estimo, si mors,
Jo al teu costat.

Josep Alcalde

- Dos poemes que s’inspiren en la natura. Un d’ells, el d’en Pere Calsina, ens descriu, tot emprant una lírica encertada, el cercle vital del blat; el segon, del poeta Ricard Mirabete, autor del poemari Les ciutats ocasionals (Témenos, 2009), ens convida a una reflexió vital sobre l’ahir mitjançant unes metàfores ben trobades, tan delicades i belles com el vidre:

El blat
Al hivern, de la terra erma,
neix el sembrat verd entre pedres i terrossos,
i a la primavera, les roselles tenyeixen de vermell
el camp ufanós.

A l’estiu, la grogor torrada del blat
resplendeix sota el sol que asseca les espigues,
i fins i tot les arrels, mentre el segador amb la dalla
tomba la collita.

A l’era, els feixos jeuen ressecs
sota el corró que la mula arrossega,
la màquina tria el gra i el vent s’enduu la pols,
i a terra resta la palla nua.

Pere Calsina Rué

Els camps d'ahir
Els camps de l’ahir
sotgen les voltes de l’astre roig.
Transparent, la cleda
anuncia un remolí d’aigua
precipitada i valenta.
L’escolto amb els ulls posats
en l’abisme cristal·lí que fon la neu
i que és on l’aigua amb l’ombra es retroba després;
es recompon en una mirada granítica
que no admet una explicació de llum;
és un horitzó que es reverbera en l’ahir.

Ricard Mirabete Yscla

- Poema d’Ariadna González, de 70 anys, que ens fa arribar una reflexió sobre la vida i el pas del temps a través dels seus versos.

A passes petites
A passes petites
enganxo el meu poema
als vidres entelats
del menjador del temps
amb regust de canyella
i l'anomeno record
que sempre m'acompanya
de vegades rondalla
de capvespre mercurial.
A passes petites
enganxo el poema
insignificant de ma vida
als vidres entelats
de l'existència.

Ariadna González


- Seguidament trobem una bonica composició de la poetessa berguedana Maria Farràs i Sensada, un sonet d’aniversari.

Sonet d'aniversari
Són quaranta les teves primaveres
i florint ja de temps han donat fruit,
ni ja mai el teu temps semblarà buit
ni el somrís canviarà de ser com eres.

Has fet un niu semblant al que tingueres,
becada pels moixons de pa i recuit
talment cel d’ambrosia i de bescuit
on no hi manquen les flors ni les cireres.

Si mesures l’estima a la balança
i la tendresa, sempre al teu voltant
sobre-ix de la mida la gaubança.

Que siguin redoblats tot celebrant
els teus anys, i amb poms color d’esperança
dels afanys fes-ne un conte, fes-ne un cant.

Maria Farràs i Sensada

- Hem escollit un petit poema sense títol de Mª Elena Carné, de 61 anys, que ens recorda -malgrat no ser-ho- a un haiku ateses la seva brevetat i la clara al·lusió a la natura:

Tota la tarda que plou,
i al vespre, la llum,
molla com l’herba,
s’acomiada lentament.

M. Elena Carné

- és un poema visual d’Àlex Monfort que juga amb dos elements relacionats entre si (el fons d’un llac i un eixidiu) per crear una imatge impossible, contradictòria però de gran força:



-
Elisa Riera ens fa arribar uns versos plens de sentiment a través dels quals el jo poètic expressa la seva solitud.

Avui t’he descobert
                             de nou.
La teva rebuda tan càlida,
                     com sempre...
Els colors, l’aire suau,
les olors, el blau intens,
arrenglerades les parres.
 
Però jo em sento aspra,
massa temps allunyada,
massa emoció mastegada,
i el regust amarg de solitud
            em trava els sentits
i no sé dir-te
       com et necessito encara.
  
Elisa Riera Capdevila

-
Un poema de Carles Querol en el qual l’autor utilitza la màgia del(s) mot(s) per oferir-nos una composició d’una bellesa i subtilesa excel·lents:

Encara el mot
Si alguna vegada m’interpretes,
desprén-te amb una veu fluixa del meu mot,
perquè hi ha el mot i això sóc, afluixa’m, doncs,
deixa’m anar amb la lleugeresa que deixes caure un cudol
al fons d'un llac a les entranyes del món.

I si et fiblen les constants vitals
quan s’esquerde eixe espill en el xap del cos,
si sents el seu so i tornes a la cerca de present
a les basses, al Taga, a ca l'Agus, al nostre racó,
si tornes, com un nòmada, al desig que ho mou tot,
sabràs com és un mot latent en el repòs
perquè si entres en eixa aigua, si hi respires,
t'esbraves i t'escampes i esdevens a un altre temps.

Carles Querol


Ubicació