Guillamón: "La lliçó davant la violència masclista és aprendre a dir no als abusos"

Aquest 25 de novembre es commemora el Dia Internacional contra la violència masclista

La violència masclista és una xacra social que cal erradicar. Són nombroses les associacions que treballen en l'àmbit del suport a les supervivents, i també per la conscienciació per aconseguir posar fi a aquest tipus de violència que, segons els darrers informes, ha afectat un 70% de les dones del món en l'últim any.

Una tasca de denúncia i sensibilització que s'estén durant tot l'any, i que pren força aquest 25 de novembre, quan es commemora el Dia Internacional contra la violència masclista, a Sant Cugat amb nombroses activitats.

Maribel Guillamón és la presidenta de l'Associació No Estàs Sola, una entitat que des del 2009 treballa des de Sant Cugat per fer front a la violència contra les dones des del suport a les supervivents i des de la conscienciació a la ciutadania.

No Estàs Sola.

L'Associació la vam fundar l'any 2009 un grup de dones supervivents contra la violència masclista. I ens agrada posar l'èmfasi en "supervivents", perquè és un pas més enllà de la víctima. Quan surt de tota aquella fase, hi ha un empoderament i pots parlar de supervivent. Aquest 25 de novembre celebrem 9 anys, i tornarem a la plaça d'Octavià, on vam començar, per fer sensibilització contra les violències masclistes, que són moltes i ens afecten a tothom. Hem de ser conscients que no és una cosa llunyana.

Quina és la tasca de l'associació?

Des de fa 9 anys fem escolta activa, els dimarts de 18 a 20 hores a la Casa de Cultura. Una escolta activa a les dones que vulguin compartir el seu procés. També fem derivació als serveis de què disposa l'Ajuntament, perquè moltes vegades la violència cursa amb aïllament i les dones no saben on adreçar-se. I fem grup de suport, amb moltes activitats internes amb el grup, i també de sensibilització, perquè entenem que la violència ens afecta a totes i a tots.

Tot i l'esforç fet, la violència contra les dones és una xacra. Què fa falta per canviar la tendència?

Han de canviar moltes coses, però la prevenció és la part fonamental. L'educació és fonamental. Eduquem-nos per educar, i així podrem transmetre als nostres fills i filles conductes no sexistes; podrem ensenyar-los que la diferència s'ha de respectar. Una educació que s'ha de donar en tots els àmbits, però no un cop a l'any, sinó de manera transversal, de manera constant. Perquè parlem de valors, parlem d'estructures d'una societat que és evidentment patriarcal i molt masclista, i hem de canviar els clixés.

Educació i formació...

Necessitem formació, en tota la gent i en tots els àmbits. Des dels periodistes fins als jutges, per exemple, perquè és important que tinguin visió de gènere, ja que si no és molt difícil. La violència de gènere és quelcom molt complex, i es necessita una formació concreta.

Hi ha hagut millores en els últims anys en aquests aspectes?

El 25 de novembre es parla molt sobre violència, però l'endemà ja no. En parlaran quan hi hagi una dona assassinada. No es parlarà de prevenció. En aquest sentit, crec que no estem fent bé els deures.

Una prevenció que permetria detectar aquests casos ràpidament...

És fonamental saber reconèixer els senyals d'alarma. Moltes vegades les dones que patim violència, no n'hem sigut conscients mentre la patíem. És un greu problema, perquè justifiquem la violència, la normalitzem, i la societat s'acostuma a aquesta violència. I hem de saber detectar aquestes coses, perquè tothom és susceptible de passar un procés d'abús, ja sigui en parella, laboral, amb la família o el grup d'amics.

Com podem reconèixer aquests senyals d'alarma?

La violència física és potser la més evident, però primer hi ha d'haver hagut una violència psicològica. Si tu coneixes un noi i d'entrada et clava una bufetada, ja no tornaràs a veure segurament. És a dir, els processos emocionals són molt lents de formar-se, són molt subtils al principi, fet que després confon a la víctima. Algú que et maltracti psicològicament, que t'insulti, que t'humiliï públicament o en privat, que no et respecti, que et digui com has de vestir, que et controli mitjançant el mòbil... això no són senyals d'amor. I ho confonem. Els gels no són senyals d'amor. Al contrari, són senyals de control.

Com es pot combatre aquesta situació?

Necessitaríem una educació psicoafectiva que no es dona enlloc. Ens ensenyen coses tècniques, però no com fer-nos persones, com tenir cura d'una mateixa, o com posar fi als abusos. Quan la vida et dona una bategada així, t'enfronta a una realitat que tu no veies, i la veus des d'una altra mirada.

Com es pot ajudar si es detecta una situació així?

Per això és important l'educació. Si veiem que en el nostre entorn hi ha algú que està sofrint aquesta violència, oferim-li un espai d'escolta activa, no de judici. Perquè és molt fàcil dir-li a algú "marxa, i denuncia", però no ho és. Hi ha un lligam emocional, i és molt difícil trencar. Però si se la pot acompanyar-la a un servei on la puguin assessorar, i entendre que assessorar no és denunciar. L'èmfasi de la denúncia, que ens ve per molts mitjans, ha de sortir d'un empoderament de la dona, no ha de sortir perquè algú li digui "has de denunciar". Perquè són uns processos penosos i llargs, en els quals la dona ha d'estar forta i ha d'estar segura, si no no serveix. El procés emocional ha de sortir de la seva pròpia força.

Quin és el principal problema amb què es troben?

El problema és que moltes vegades hi ha fills i filles. I el maltractador sempre els utilitza contra la dona, per fer mal. Hi ha molts nens i nenes que moren a mans dels seus pares; i un pare no és això. Un pare protegeix. En casos de maltractament, una crítica a les institucions, haurien d'estar més a sobre, fer un seguiment i una recuperació si es pot fer, però no pot utilitzar els seus fills. Hem de ser-ne conscients. Perquè estem parlant d'estructura de societat. La nostra societat és patriarcal; és masclista en la seva base.

Els joves, estan més conscienciats en aquest sentit?

Els joves se socialitzen igual que nosaltres. Mireu els vídeos, les pel·lícules... tot el que està pensat per al jovent conté uns estereotips. Quins missatges els estan donant unes noies super sexualitzades i uns nois en el seu rol masclista? No tenim aquesta visió autocrítica de canviar aquestes coses, perquè estem educant els nostres infants, encara que no siguin els nostres fills. Amb el dia a dia tots fem una tasca. I parteixen d'això.

I les noves tecnologies, com els influencien?

Les noves tecnologies són un mitjà que poden afavorir molt la comunicació i poden ser útils per moltes coses, però en qüestió d'assetjament, de control, el mal que es pot fer d'aquesta manera és molt gran. Hi ha noies que et diuen que la parella els controla com van vestides, on van, amb qui, per fotos a les xarxes. Aquí és on fa falta l'educació psicoafectiva per parar aquestes conductes, perquè sinó, ens trobarem a noies adultes que pateixen violència, i nois agressors. Es considera normals entre els joves, perquè els gels s'associen a amor: com més gels i més control, més m'estima. No és així.

Quin camí segueixen les dones un cop arriben a l'associació per recuperar una vida després de la violència?

Quan venen, normalment ja han sortit de la fase del maltractador, i s'enfronten a un tsunami emocional. La recuperació de les dones per mi ha de passar fonamentalment per una fase terapèutica amb un professional format específicament per violència de gènere. Després d'un procés personal, un procés de grup, que és important perquè veus que no ets l'única. Són aspectes que s'han de treballar, i no sols amb les dones, sinó també amb els fills que han viscut la violència a casa seva. Han d'aprendre que l'estimació és una altra cosa, que les relacions entre els adults no són a força de sotmetre. I llavors s'ha de desaprendre aquella manera d'estimar que tu creies correcta, i aprendre, en primer lloc, a estimar-te, a respectar-te i a saber dir prou als abusos. Molts cops, moltes dones no diuen no pels fills. I és al contrari, perquè la gran lliçó vital que tu li pots donar al teu fill o filla és aprendre a dir no. Davant dels abusos dic prou.

Un missatge d'optimisme?

De la violència masclista se'n surt. Costa i és llarg, però se'n surt. I se'n surt amb ajuda.

Més informació
 
Comentaris

Destaquem