Les botigues d’abans

No sé si avui per a Sant Cugat trobaríem cap botiga de queviures com les d’abans, vull dir de quan en dèiem tendes de barri. Igual despatxaven vianda cuita que la llet fresca del dia, o la barra de pa acabada de fer. Eren botigues on gairebé es trobava de tot. El que avui en diríem productes de proximitat... la verdura de l’hort, els ous encara calents que la mateixa dependenta collia del jaç de les gallines o el vi de collita pròpia... quins temps aquells!

Qui no recorda els pollastres a l’ast de cal Grau i el pa del forn de Mira-sol cuit amb llenya o fins i tot la botiga de la meva sogra, la Maria Cortés, que donava servei a tota la barriada del Colomer. O el Llehï a Mira-sol. Totes elles han anat caient sota la pressió de noves exigències i nous costums.

Posats a recordar, també el Celler Cooperatiu, quan per la varietat que oferia i la singularitat del negoci aquest d’hauria d’haver mantingut com a signe d’identitat. Solucions més difícils s’han trobat. Amb les botigues de barri tinc la sensació que ha mort quelcom més que simples botigues de barri, ha mort el contacte humà entre veïns, hem passat d’omplir el cistell amb cert acompanyament de música de diàleg a fer-ho en un avorrit carret que ens manté immersos en l’anonimat més absolut... segur que en el canvi hem perdut més que simples botigues de barri.