Lobo: "Si volem recuperar el prestigi davant de la societat, hem de fer periodisme"

El periodista Ramón Lobo ha participat d'un diàleg a Sant Cugat per parlar de conflictes i del paper del periodisme

El periodista Ramón Lobo ha visitat Sant Cugat del Vallès aquest dijous, 24 de maig, per participar d'un diàleg, "Corresponsals de guerra: una mirada als conflictes globals", que organitzava la Unipau i el Centre Delàs d'Estudis per la Pau. Lobo va ser col·laborador del diari El País durant gairebé tota la seva carrera, sent enviat especial a nombrosos conflictes arreu del món.

En un món de conflictes, quin paper juguen les persones?

Som nosaltres, la societat civil, la que hem d'empènyer els governs perquè facin coses. Les ONG no poden canviar els conflictes o les causes, i els periodistes tampoc. Com a molt, podem denunciar-ho. Però és la societat la que s'ha d'implicar. Els periodistes som importants per la informació, i en aquests moments de crisi periodística, econòmica, i de tot tipus, crec que som més necessaris que mai, per aportar un enfocament professional de les coses.

Quins és el paper dels periodistes avui en dia?

El problema dels periodistes és que hem anat abandonant el nostre paper. No tant nosaltres, sinó els mitjans de comunicació. Per exemple, en un tema tant d'aquí com és el procés, els mitjans no estan fent un paper exemplar de buscar ponts i, sobretot, de qüestionar els discursos. S'ha de qüestionar el discurs del poder, sigui quin sigui; buscar contradiccions i perquè diu això i no diu allò. I no ho estem fent. Estem comprant el que diu el poder.

Què genera aquest fet?

Ja ho deia Orwell, "notícia és allò que s'intenta amagar, i tota la resta són relacions públiques". Estem fent massa relacions públiques. Si volem recuperar la veu i el prestigi davant de la societat, hem de fer periodisme, i tenir en compte que els nostres caps són la societat. Que treballem en mitjans, que s'ha de subsistir i s'han de guanyar diners (no som una ONG), però el nostre servei és a la ciutadania. I mentre la ciutadania no percebi això, tindrem problemes per a finançar-nos.

Lobo ha participat d'un diàleg organitzat per la Unipau i el Centre Delàs. FOTO: Artur Ribera

Per què ha perdut aquest paper el periodista?

A Espanya hem tingut problemes sempre, perquè crec que el periodisme ha estat molt present a la transició com a actors, i després no hem sabut sortir de l'arena. Nosaltres no som polítics. El nostre treball és no ser amics dels polítics, és vigilar-los. Hem perdut aquesta distància, els de la meva generació. I els més joves, crec que s'han vist una mica atropellats per Internet. El "retalla i enganxa" i la crisi, que ha produït una becarització de les redaccions, i molts queden com a freelance, que no és un problema, però les condicions són lamentables, sense garanties. Però també crec que el món digital ens ofereix una oportunitat, la de recuperar el control. Últimament hem vist, entre altres, com elConfidencial tombava a Cifuentes. Aquest és el nostre treball.

Com es pot revertir aquesta situació?

Fent la nostra feina. Defensant la nostra feina des d'un breu. Fa molt temps, un periodista britànic em va dir que un diari està ben escrit si estan ben escrites les necrològiques. Hem de fer-ho bé. El fet que ho fem de pressa no és una excusa. A qualsevol retalla i enganxa li has d'afegir valor. Però si ets quatre a una redacció i fent cent mil coses, és molt difícil. És un peix que es mossega la cua. El Washington Post, per exemple, quan el va comprar Bezos, va incorporar 150 periodistes. Necessites gent per fer les coses. A mi m'encanta el New York Times, que barreja gràfics, fotos, vídeos... Però això és molta feina, i per fer un bon gràfic potser necessites 5 persones. Ara no ho sé, però fa uns anys, el departament gràfic del New York Times eren més de 30 persones. Jugues a una altra divisió. Però, és rentable? No ho sé, però sense qualitat, és impossible. Hem de barallar-ho una mica.

Deia que els canvis han de venir de la societat civil. Com s'aconsegueix?

Sacsejant-la. No amb sentiments, sinó amb informació. Els sentiments estan bé, però una foto d'un nen mort a una platja turca és una commoció de tres dies; no serveix per a molt. Es fa vigilant els governs. Aquí s'han fet unes promeses d'acollida de no sé quants refugiats. On estan aquestes promeses. Perquè no es compleixen? On estan refugiats, on els han posat, com els va? La nostra relació amb el poder ha de ser de no creure'ns res del que diu el poder. Crec que hi ha milers d'històries que la gent viu diàriament que no contem, i hem de recuperar aquest tipus d'històries. Que el poder se senti vigilat i la gent senti que nosaltres estem fent un treball de vigilància. Jo tenia molta il·lusió en el 15M; crec que és el més bonic que ha passat a Espanya des del 82. I s'ha diluït una mica. I ara, tinc molta il·lusió amb el moviment 8 de març, perquè realment crec que les dones és l'última oportunitat que tenim de resetejar aquesta democràcia.

Ramón Lobo a Sant Cugat. FOTO: Artur Ribera

Una bona informació podria solucionar conflictes.

Sí. Crec que sí. Els professionals estan allí; cal deixar-los treballar. Un exemple, el diari Art Cullen, premi Pulitzer per denunciar Monsanto. Són tres persones. Es pot fer periodisme de qualitat, saben que el nostre bàndol no és el poder. Ara bé, si ets finançat per bancs, la publicitat és institucional... El lector ha de saber que si vol que no depenguis d'això, ha d'aportar alguna cosa.

Ha estat en molts conflictes. Tornaria a treballar de periodista?

Si tornés a tenir 20 anys, sí. Tornaria a fer periodisme, que és la millor feina del món, com diu García Màrquez. O com deia Hemingway, és la millor, si la deixes a temps.

 
Comentaris

Destaquem