Sant Cugat, entre la llegenda i la història

Es diu que cap al segle I a casa nostra ja existia el que s’anomenà més tard el Castrum Octavianum, una mena de castell amb efectius militars que dominava, controlava i defensava el territori. El nom d’Octavianum fa referència a l’emperador Octavià que, tot i que residia a Tàrraco, va donar les terres que posseïa al Vallès a exsoldats de la seva legió. Al llarg dels segles aquesta fortificació militar sobrevisqué als atacs dels bàrbars que ho arrasaven tot. Finalment esdevingué lloc de culte i estada dels monjos després del turment i mort que va patir Cugat.

 

Anem per pams i veiem d’on ve el nom de Sant Cugat. S’explica que Cugat va néixer a la ciutat nord-africana de Scil·li (província de Cartago) en el si d’una família ben aposentada i que, des de molt jove, mostrà molt interès per predicar l’Evangeli.

 

Cap a finals del segle II vingué a Barcelona acompanyat d’un altre company anomenat Feliu, amb la finalitat de predicar i divulgar la paraula de Déu. Van navegar en una nau de mercaders i van desembarcar a l’antic port de Barcelona. Només arribar van repartir totes les seves pertinences entre els pobres i  començaren  a predicar amb tant fervor que les seves paraules van atraure molts barcelonins al seu voltant.

 

En una de les trobades públiques amb els fidels seguidors de Cugat, van aparèixer dues germanes filles d’una família  benestant d’Il·luro (Mataró) anomenades Juliana i Semproniana, les quals es van quedar admirades del predicador i del que explicava. Més endavant es convertiren i van seguir el seu mestratge.

 

Veient que les coses anaven prou bé, Feliu emprengué el viatge cap a terres gironines per tal de predicar la paraula per aquells indrets. La seva tasca fou molt fecunda i prolífica. S’explica que, a causa de l’enveja dels governants, fou llançat al mar amb una pedra de molí lligada al coll, en el terme de Sant Feliu de Guíxols, l’any 303.

 

En el segle III dC l’emperador de Roma era el sobirà absolut Dominus Deus de tot l’imperi. El cristianisme era perseguit perquè el seu creixement i expansió s’havia convertit en una greu amenaça per l’Imperi.

 

Tot i les ordres rebudes, Cugat seguia predicant d’amagatotis però, finalment, el governador Dacià l’empresonà. Com ja hem dit abans, li aplicà el mètode repressiu que consistia a fer-lo apostatar, però ell no es va tòrcer mai. El van traslladar al Castrum Octavianum i un dia d’estiu de l’any 304 el van començar a torturar. Els martiris solien ser públics per tal que el poble els interpretés com a escarment.

 

 

Hi ha diferents versions sobre el seu martiri, totes elles molt sagnants i cruels. Conten que, en una de les ocasions, li tragueren les entranyes i l’obligaren a mantenir-les entre els seus braços, però la força de la seva pregària va restituir-lo. També s’explica que, en un altre moment, el volgueren rostir en unes grans graelles tot untant-li vinagre, greix i mostassa, però també va sortir-ne il·lès. Més endavant el van llançar dins una foguera, però les flames s’apagaren així que van tocar el sant. Tots els botxins que intentaven martiritzar-lo acabaven morint en el mateix sacrifici.

 

Finalment, el decapitaren i deixaren les restes a la intempèrie per tal que el seu cos fos cruspit per les feres. Abans que succeís això darrer, les dues deixebles  –Juliana i Semproniana– volgueren endur-se’n el cos però foren descobertes per la guàrdia imperial i assassinades allà mateix.

 

Els veïns del poble esperaren la fosca de la nit per enterrar el màrtir sant Cugat, aquell 25 de juliol de l’any 304. L’any 313 l’emperador Constantí promulgà un decret de tolerància religiosa i a poc a poc el Castrum Octavianum s’anà convertint en un feu religiós.

 

El poble de Sant Cugat no va oblidar aquell crim espantós tal com reflecteixen els Goigs a llaor del gloriós màrtir sant Cugat:

 

Vós que amb

santa valentia

de l’infern heu triomfat: protegiu-nos nit i dia

gloriós màrtir sant Cugat.

 

Les primeres notícies sobre l’existència d’una comunitat religiosa al Monestir les trobem l’any 878. Fou llavors quan es dedicà el Monestir a sant Cugat per tal de perpetuar-lo en aquest recinte. Durant els segles IX-X el Monestir es va consolidar i cada cop fou més gran el seu poder. Aquest, però, es veié estroncat per la ràtzia d’al-Mansur l’any 985. 

 

Les relíquies de les santes Juliana i Semproniana foren traslladades solemnement al seu poble d’origen, Mataró, el 25 de juliol de l’any 1772 després de noranta anys de demanar-les insistentment.

 

Des de l’any 2002, amb motiu del 1700 aniversari del martiri de sant Cugat, al lloc on hi hagué l’església paleocristiana, hi figura el següent testimoniatge:

 

"A sant Cugat. Màrtir de Crist. Segle IV. Aquest indret honora el seu martiri i les seves despulles. La seva memòria bastí l’església i el Monestir. Avui congrega confiat el poble cristià".

 

Tot i que la festa de Sant Cugat és el dia 25 de juliol es va traslladar al dia 27 per tal de respectar la celebració de Sant Jaume.

 

Ja veieu com aquests relats sobre el martiri de sant Cugat són un xic “increïbles”. Són narracions escrites pels cristians que fan l’elogi del màrtir i emfatitzen la seva fortalesa davant els turments. La fiabilitat històrica d’aquests documents depèn en bona part de la proximitat entre la redacció i els esdeveniments que relata.