A l'esport no tot és blanc o negre. No solament hi ha vencedors i vençuts. A vegades tots guanyen, a vegades tots perden. Això passa quan l'esport ens uneix. Reconec que no sempre té la virtut d'unir –a vegades fa tot el contrari– però és molt gratificant quan ho fa.

Aquest cap de setmana hem assistit, potser, a un dels caps de setmana més intensos de l'any esportivament parlant. Com a mínim a la rambla del Celler. Hem tingut de tot: voleibol, escalada al rocòdrom, bàsquet i segur que encara em deixo alguna cosa. Algú deia, fa uns mesos, que donava gust veure tants esportistes pels carrers de la ciutat. Vaig pensar en aquelles paraules quan vaig estar dissabte a la zona esportiva. Sant Cugat s'havia transformat. Encara que tampoco és res nou.

Ha estat un cap de setmana emotiu. Concentrar més de 400 jugadores de voleibol al Pavelló va ser espectacular. Com ho va ser també quan els nostres equips guanyaven el seu propi torneig o quan els clubs convidats es despedien, un per un, per enfilar el camí de tornada. El Miquel Martínez va dir a la presentació del torneig que es tractava d'un "torneig de la amistat". Les paraules que va utilitzar el president del club no podien ser més encertades. I dóna gust que sigui així. Quan l'esport té aquest poder, el d'unir, realment val la pena.

M'agrada caminar per la Rambla del Celler un dissabte a la tarda. L'esport a Sant Cugat és sa, i la gent el valora pel que és. No ens calen grans clubs que mesuren els seus èxits en funció dels diners que inverteixen. Invertint il·lusió i passió es poden fer moltes coses, es poden organitzar, fins i tot, tornejos a escala internacional com el d'aquest cap de setmana.

A tot això, a una banda del Pavelló 3 on es feia el torneig, escaladors de totes les edats pujaven parets –la del rocòdrom del Club Muntanyenc–, sota l'atenta mirada de tots els curiosos i no curiosos que passaven per allà. A l'altra banda, el primer equip de la UESC guanyava el seu primer partit de la temporada fent un magnífic partit. Es pot demanar més?