Dia 5 de gener de qualsevol any a les 17:00h. Jo estic a casa i ja em començo a posar nerviosa. “Ai, l’abric!” . Corro cap a l’habitació i rebusco l’abric entre el munt de coses que hi ha damunt de la cadira. Quan ja el tinc, el porto cap al menjador i jo torno a estirar-me al sofà amb un llibre, revista o diari entre les mans (però no li faig gens de cas…).

De tant en tant m’aixeco i miro per la finestra, “no, encara no”, i torno a seure. “Podria posar-me les ulleres” (sí, no veig res sense elles…) i les vaig a buscar. Quan les tinc, torno al sofà a fer el mateix que estava fent, res de res. “Ai, he sentit un soroll, vaig a mirar per la finestra una altra vegada” i res, tot segueix igual.

Al cap d’una bona estona veig un reflex blau que es filtra per la finestra després de rebotar contra l’edifici del davant. M’aixeco corrent “sí sí, ara sí!”. Crido a tothom que hi ha per casa i els faig venir immediatament al balcó.

Tots amb els abrics (i jo amb les ulleres també) ens disposem a passar fred per una cosa que ens fa una il·lusió enorme… Durant tota l’estona que dura estem allà al balcó concentrats perquè no se’ns passi res per alt.

“Ja està, ja han passat tots”. Entro a casa, agafo la bossa i marxo cap al carrer a veure un altre cop ELS REIS MAGS D’ORIENT.

Cada any és el mateix, i potser sóc una mica grandeta per estar tan il·lusionada… però què voleu que us digui… M’agrada i no hi puc fer res!

Segueix @esthermadrona al twitter