Eutanàsia

Vaig assistir perplexa al debat sobre l’eutanàsia als mitjans, vestit amb llàgrima i sentiments a flor de pell.

L’instint de supervivència és el més arrelat. Quin és el mecanisme psicològic que porta a algú a demanar que l’ajudin a morir i al cuidador a acceptar-ho?

És l’acte d’amor més gran? Sé molt bé què vol dir tenir cura d’algú dependent, que no pot fer res sol. Requereix renúncies personals, socials, professionals, econòmiques i familiars potents. Però, ens hem posat a pensar què ens aporta? És un acte d’amor tenir cura de les persones dependents? Fer que siguin felices, que tinguin ganes de viure, que se sentin estimades, que puguin estimar?

Cap expert a les tertúlies, cap metge de pal·liatius, cap cuidador o malalt amb ganes de viure. Ningú que parli de què passa amb el cuidador que, després d’anys d’entrega, ajuda a morir al malalt. Què li passa a aquesta persona abocada a ajudar a morir la companya de la seva vida? Té conseqüències la decisió que pren o comença una vida millor sense el malalt?

La millor proposta que oferim és la mort?

Algú té la valentia d’afrontar aquest debat des d’altres perspectives, de procurar recursos per a cuidar al cuidador (crec que és la clau de tot això), suport al malalt, ajuda domiciliaria?

A mi em resulta esfereïdora la perspectiva d’ajudar a morir les persones com a gran solució, en lloc d’oferir possibilitats de cuidar-les de la millor manera possible.