Temps era temps

Les persones quan ens anem fent grans, veiem com de mida en mica les nostres possibilitats de fer coses es van reduint; ara aquesta ja no pot ser, ara aquesta altra tampoc... i t’adones de l’ajuda que t’arriba, per mi, generalment d’un fill.
L’agraïment se’t va fent una joia molt sentida a dins teu.
T’adones que les teves mancances són compartides.
Quin plaer...:
-Ara que te’n vas em podries apropar al rellotger? He de recollir una cosa.
-Mira porto el cotxe i t’hi acompanyo.
-Oh! Que bé, em deixes allà amb el taca-taca, que jo ja tornaré, de mica en mica a casa.
Si pares atenció, t’adones, com en són de conscients, sobretot ara amb aquesta calor; ells també la passen, és per a pensar:
-Què hi puc fer jo per agrair-los?
No en tinc obligació però jo procuro estar sempre contenta, les coses amargues que tenen solució i em recauen directament a mi, no em diuen res, ells ja saben que quan demano ajuda és de veritat.
Si ja passes unes temporades bones, ni tu ni ells esperes un moment difícil.
Costa molt d’acceptar que som molt poca cosa.
Per aquest fet, es passen moments imprevistos, seria bo que la humanitat, en general, és a dir, tots plegats, donem una ajuda a la persona propera.
En som conscients que a tots ens pot passar?
Allò que es diu: un dia per a tu, i un dia per a mi.
Aprofito per fer públic l’ajuda d’uns veïns, vaig assolir tornar a ser jo.

Hi ha moments que mai seran agraïts prou.
A dins de cada ésser hi ha un batec que pot ser de gran vàlua.
Valorem-lo!

A.M. MATEU