Temps era temps

És bo poder sortir de casa, encara que només sigui a fer un volt. Tinc la sort de gaudir d’un balcó, quantes vegades hi surto, potser no em tocarà el sol, però és una bona distracció, respirar l’aire lliure, tot plegat un petit privilegi. Quan ja entro a casa, deixo un “petit obert” perquè es renovi l’aire.

El dia que puc sortir, ara que el sol ja escalfa, el temps variant és un interrogant constant, i clar, no n’hi ha prou amb un barret si plou, i quan ho fa és de debò, haig d’anar de pressa, el taca-taca tremola damunt de les llambordes.
Quan arribo a casa... i que bé que s’hi està! Em deixo anar al sofà... on sigui! Aleshores me n’adono... que bé que s’hi està a casa. Veig com amb els anys he anat posant les coses, de mica en mica, de manera que les pogués agafar, no m’he complicat la vida.

Ara veig que l’indret on visc aquests moments o estones meves són un ver caliu amorós per a mi, i quin goig em va fer la meva filla quan no m’hi va trobar, i telefonant-me em va dir: -Mare, quina caseta més bonica tens, totes les cosetes et fan goig!-. Digueu-ne... petites i totes a la meva mida!

A.M. MATEU

 
Comentaris

Destaquem