A la Conxita, al Jaume, a la Marta, al Jordi...

Tots sabem que l'any comença el setembre i no al gener com ens fan creure. Aquest any, concretament, ha començat el 12 de setembre. Tendim a parlar d'ells quan s'apropa la data en què el curs és a punt d’engegar, quan ja ningú s'ha de preocupar per què farà amb els seus fills de quarts de nou del matí a quarts de cinc de la tarda. Són objecte de moltes crítiques, tothom enveja els seus horaris, les seves vacances, perquè "ells sí que viuen bé".

 

M'agradaria veure aquestes persones davant d'una classe de més de 20. M'agradaria veure'ls intentar encomanar la il·lusió per nous aprenentatges, per noves descobertes en un món tan canviant i extremadament connectat al món virtual. No sé si me les imaginaria arribant a casa amb l'alegria de saber que aquell dia han notat que a classe passava alguna cosa especial o preocupats perquè n'hi ha algun que no acaba de ser feliç. Tinc la sensació que una vegada comença el curs, ja està. Ens oblidem d'ells. I potser millor així. Perquè la seva feina no va d'egos ni de protagonismes. No va d'inundar les xarxes socials amb les seves opinions i visions. La seva feina està en el dia a dia, en el treball en equip, i recau en un verb tan preciós i seriós com és el d'educar.

 

Enguany compartiran el seu dia a dia amb els més de 20.000 infants i joves que aquest curs omplen les aules dels centres de la ciutat. Per això aquest primer article va dedicat a ells. Perquè són una part indispensable de Sant Cugat. No necessiten el reconeixement de ningú però per construir un món millor i, sobretot, més humà els necessitem i molt. Que tingueu, tots i totes, un molt bon curs