A Sant Cugat? No fumem!

No poder fumar en llocs públics ha estat un avenç considerable; jo diria que gairebé definitiu

A mi això de fumar sempre m'ha semblat una bestiesa. Quan era molt jove, amb quinze anys, un meu amic i jo ens vam comprar un paquet de tabac i vam fer cap a la pedrera abandonada del costat de casa a fumar d'amagatotis. Ja al primer cigarret, enmig d'estossegades, ja vam veure que allò no era per a nosaltres. No hi hem tornat.

Jo tinc una feina, la de periodista, on això de fumar semblava anar amb l'ADN dels meus col·legues. I així, quan entraves a les redaccions del Ciero o del Dicen... el fum del tabac creava una boira espessa que feia que, malgrat que tu no fumessis, arribessis a casa amb una pudor de fum horrible.

Amb el temps, les coses han canviat; no poder fumar en llocs públics ha estat un avenç considerable; jo diria que gairebé definitiu. Ara ja pots anar a un restaurant o a fer un cafè a gaudir de debò del que menges sense estar pendent que el del costat et llenci el fum a la cara. Hi ha carrers en diversos llocs del món on està prohibit fumar; per exemple a Kaunas; això, a mi, ja em sembla el paradís.

Val a dir, però que a Sant Cugat aquesta mesura no és necessària, perquè el nombre de gent que fuma al carrer és escassíssima, irrellevant. I això malgrat tenir un estanc de solera, de primeríssima categoria, el de la plaça de Barcelona, on jo vaig a comprar segells i on no saps mai quin integrant de la família Sagalés pot sortir a despatxar.

Ara, la gent que fuma fora de casa es circumscriu gairebé als exteriors dels llocs de treball, on sempre veus les mateixes cares, en diferents hores del dia, fent la cigarreta. Són cares, fixeu-vos, que denoten un gran sentit de culpabilitat. Com si diguéssim: "sóc aquí fumant quan hauria d'estar pencant".

Més informació
 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?