Adéu Manel, adéu Montse i altres

En pocs dies han marxat molts amics i persones conegudes. Hem acomiadat a gent important i coneguda com a Montserrat Caballé, gran persona en tots els aspectes i al formidable pintor i cuiner, Pep Blanes.

Però hi ha persones no tan conegudes de la nostra ciutat, que vull recordar per què per mi eren importants i que també han marxat.

El meu veí ideal, el Manolo Albalate. Persona amant de la natura, de la pau, de la bona convivència i sobretot de la seva família. Ell criava cavalls i feia créixer de la seva terra, patates, tomàquets, faves, carabasses, carabassons, enciams, etc. Participava cada any en la rua dels tres tombs amb el seu carro ben carregat i amb els seus cavalls de tiró.

Trobaré a faltar la seva veu gruixuda i dolça. La seva rialla, la seva felicitat sempre present en la seva cara, i en tot el que feia. Era un home de pau i era feliç per què sabia ser-ho, malgrat que la vida el va tractar bé i també molt malament.

Era bonica, menuda, eixerida i moderna. Tenia sempre una inquietud personal per estar al dia i activa. Sempre arreglada i vestida de manera alegre, ben combinada, transmetia alegria i energia, sobretot, transmetia joventut i alegria de vida. Però ella patia i molt al veure que no sabia per què es trobava com trista sense voler-ho estar. I és que la seva dopamina li estava fent una mala passada i fins que no vàrem saber que tenia Parkinson: Quantes converses, quantes preguntes! Què em passa? Per què? Jo no vull estar així.

Era bonica, lluitadora, una gran mare de molts fills. Era menuda i alhora molt gran. Persona inoblidable. Adéu dolça Montse Masachs, sempre estaràs en el meu record.