‘Camí de llot’, de Rogeli Pedró

Camí de llot, de Rogeli Pedró, ha estat, per a mi, una de les lectures més plaents d’aquest estiu. Centrada en la persona de l’Andreu, afectat per la síndrome de Werner, una malaltia genètica molt poc comuna que comporta envelliment prematur, la novel·la constitueix en bona part un viatge iniciàtic que comença en la infantesa del protagonista en un petit poble de la Noguera i que, a través de camins rurals, avança fins a Barcelona, on es farà adult i intentarà viure i ser tractat com una persona normal. No cal dir que una malaltia tan visible com aquesta, que provoca poca alçada, crani gran i ulls prominents, és una targeta de visita que dóna fruits més aviat amargs en l’àmbit de les relacions humanes. Amb tot, la novel·la ens mostra la gran bondat que sovint amaga un físic conceptuat socialment com a monstruós.

Els prejudicis i la ignorància, com sabem, són elements de marginació que acostumen a abocar la víctima a l’acomplexament, a la solitud, a l’aflicció i a l’autodestrucció. L’Andreu, però, empès per una extraordinària força de voluntat, lluita contra tot això, lluita contra l’estigma, s’implica en la defensa de causes nobles i malda per sentir-se home en els braços d’una dona. Una altra cosa és si el món està preparat per acollir els seus anhels.

Un dels grans valors de Camí de llot, de Rogeli Pedró, és que molts dels seus personatges s’expressen amb la meravellosa parla dialectal de la Noguera, cosa que, a banda de fer-los més propers i versemblants, infon molta força a la narració. Som, en definitiva, davant d’una novel·la que traspua humanitat per totes les seves pàgines i que es llegeix amb avidesa. Tot un plaer.