Can Badal, quina vergonya!

Les cabretes han desaparegut, a on les han portat? I per fer-ne què? Ves a saber, pobretes. Però eren el motiu pel qual apareixia el "cuidador" (si és que se'n pot dir així, ja que sempre mirava el mòbil, a l'ombra), i s'hi estava una estoneta. Ara "si te he visto no me acuerdo". Ara se senten crits d'un gall que segueix cantant de bon matí seguint el seu instint, moviments d'ales d'altres aus que tenen allà tancades en gàbies, i uns udols de tristesa i solitud pura d'un gos més aviat gran, marronós i amb carona de ser vell, que ronda per l'interior de la masia, que ni deu recordar com és el paisatge que envolta la casa.

I, evidentment, els tres gossets caçadors 'moníssims' i afectuosíssims, esmunyedissos, que vibren i borden desesperadament cada vegada que senten algú passant per allà (gent que passeja els seus gossos –com hauria de ser, els gossos es passegen-, o 'bikers' o grupets de gent fent ruta pels senders), però que cada vegada també tenen la frustració de no obtenir cap visita, ni paraules boniques, ni posada de menjar, ni aigua per culpa dels tendals verds que els tapen tota visió a l'exterior.

Segueixen tancats tot el dia, de cada dia de l'any, en un recinte que deu fer uns sis metres quadrats, envoltats de totes les seves femtes i aparentment, a primera vista, sense menjar ni aigua. Segons l'amigable "cuidador", que preguntar-li qualsevol cosa implica un reguitzell d'esbufecs fora de to, "son ellos mismos los que tiran el plato de agua y lo tumban!".

Clar segur que ho fan expressament, arriscant-se a quedar-se sense aigua fins a la setmana que ve o quan tornin a tenir la seva "agradable" visita...