Catifes de panís

És dissabte i un bon amic em convida al cinema. Mirem si fan l’últim èxit que vol veure als cinemes del centre però malauradament no és així i ens dirigim cap als del Centre Comercial.

Entrem i el meu amic segueix el ritual cinèfil per excel·lència: demanar unes crispetes per gaudir del film. La meva cara és un poema. No suporto seure al costat d’algú que en mengi. Ningú sap engolir-les sense que es noti com mastega cada gra de blat de moro. Però callo. Quan veig el preu del paquet petit entenc perquè aquest aliment extremadament econòmic és un dels negocis que més beneficis dóna als propietaris de les sales.

Seiem a la butaca. Les crispetes disminueixen al ritme de la pel·lícula. Quan ja s’ha cruspit l’última tira la capsa a terra. Ho fa amb una naturalitat que espanta. Però amb la meva mirada entén que quan acabem el primer que farà és recollir-la. Arribem als crèdits. Les llums de la sala s’encenen però el meu amic vol esperar. Diu que potser el director ha deixat alguna escena pel final. Entren a la sala un home i una dona uniformats. Porten dues escombres i dues pales. I li fan saber al meu amic que en aquesta pel·lícula no hi ha sorpresa final. Tothom ha abandonat la sala. Ens aixequem. I ens quedem petrificats.

La sala s’ha convertit en un abocador de merda. Hi ha crispetes, gots i capses de restes de menjar per tot arreu. Fa fàstic. Li pregunto a la dona si això és habitual i em confessa que “els adults són pitjor que els nens”. Marxem del cinema mentre l’home i la dona s’esforcen per deixar la sala ben neta. Abans de sortir, em giro, i torno a observar la dona. Crec que amb una trista mirada ja ens ho hem dit tot.