Cent anys de vida dins un tren

Vull expressar el meu agraïment a les gairebé mil persones que el 25 de març passat van omplir el Teatre-Auditori de Sant Cugat per veure l'obra La vida en un tren. Ho faig no sols en el meu nom, com a autor, sinó també en el de la directora Teresa Canas i de tots els actors, actrius, ajudants de direcció, cos de ball, músics, maquillatge, perruqueria, vestuari, tècnics de vídeo, llum i so i el Taller d'Escenografia. Realment meravellós el disseny de Carles Pujol, recreant un vagó de tren que anava canviant amb el pas dels anys i una andana amb les seves escales a ambdós costats.

És un plaer treballar amb gent amb tant de talent, i amb més de cent persones capaces de posar tantíssima energia en un muntatge pensat per celebrar el centenari del tren a Sant Cugat.

Avui dia, en què les obres difícilment superen els cinc o sis personatges, ha estat un luxe poder comptar amb un repartiment tan extens i, alhora, tan genuïnament santcugatenc. De fet, aquesta era la idea: reunir el capital humà dels diversos grups escènics locals en un dels teatres més importants de Catalunya. En aquest sentit, és d'agrair que l'Ajuntament ho hagi fet possible assumint-ne el cost.

A La vida en un tren veiem la mutació experimentada per les relacions humanes el darrer segle. Abans, al tren, enraonàvem fins i tot amb persones que no coneixíem. Ara, en canvi, ens hem convertit en ànimes abduïdes per un mòbil. Val la pena reflexionar sobre el que ens diu el cap d'estació al final de l'obra, perquè "anem per la vida com si tinguéssim una olla al foc, i la frisança que sentim per arribar als llocs és tan gran que no ens permet assaborir els fruits del camí".