Comerç de llunyania
Les noves portalades són altes, els aparadors llampants, els equipaments moderns i lluminosos i els dependents nous no desdiuen del conjunt. Avui ja costa molt trobar el botiguer i la botiguera de tota la vida. I el taulell i l’aparador discrets que feien joc amb les cases veïnes de planta i pis. I els padrins i padrines amb nom i sobrenom que, a diferència d’ara, s’ho sabien tot de tots.
Fa ben poc que aquests carrers eren una mica massa tronats. Hi passava tan poca gent que se’ls partien amb els cotxes. Ara, són un espai per a vianants i terrasses. De dia, el comerç convoca i anima el rebombori d’una gernació. Gairebé no es pot passar entre els que parlen totes les llengües.
En canvi, quan cau la nit i les botigues són tancades, el carrer es refreda. De cap a cap sembla una terra estranya on no hi viu ningú. Poc en queda del poble d’abans. En un urbanisme utilitari, el teixit social ja no ve donat pel veïnatge. Les relacions humanes han de sorgir del convenciment i de la voluntat.