Curell, llums d'estiu

Blaus de neu, de tots els matisos. Blaus intensos, del nostre mar Mediterrani. Blaus vibrants, profunds com la inimaginable fondària de les simes mudes, amagades, interiors i fosques.

A la superfície hi arriba la llum i acarona les aigües transformant-les davant la nostra vista en blaus que conviden, que refresquen la mirada.

Blaus que des de les teles de les obres de Curell criden als espectadors bressolant-hi a voltes vaixells en calma.

Blaus on ens submergim cercant respostes. Moltes vegades la contesta necessària i que ens retorna més nítida la nostra prèvia qüestió és abstracta i tossuda, és la fragilitat d'un color. Un color que suggereix, que sedueix i atrau la nostra vista. Que bressola un vaixell o que parla de migdies de sol alt, reflectint-se a les aigües i retornant-nos reflexos de tons amagats en els plecs de la memòria d'un estiu oblidat.

El blau fosc d'aquell dia de tempesta a la costa, el blau del mar a l'hora encalmada del migdia a alta mar, el blau dels passejos vora del mar, el blau en definitiva que ens crida a recordar, a somniejar i a tornar sobre les nostres passes humides i mig esborrades, deixades un dia com a testimoni, a la sorra anònima de qualsevol platja de les que acullen les aigües que representa Curell.

Aquest discurs em fa pensar molt en la famosa cita d'Anthoine de Saint Exhupery del Petit Príncep que ve a dir que si li vols ensenyar quelcom a un home, en comptes de facilitar-li tot, és molt més efectiu que senti una nostàlgia absoluta per tot allò que pot aprendre. Nostàlgia absoluta de la mar immensa, inabastable i els seus blaus impossibles i màgics que ens criden.