Deixa’TAnar!

Fa un parell de mesos, ja frisant pel concert "excepcional" de Roger Hodgson al Teatre-Auditori, vaig fer recapte de tots els meus discs de Supertramp adquirits al llarg dels anys en diferents formats. Va ser un viatge nostàlgic entre un munt de vinils, cassets i CDs de gairebé tots els gèneres musicals (menys el heavy metal, que mai no m'ha atret).

Al vinil de Crisis, What Crisis? li tinc un afecte molt especial, ja que és (amb Rubber Soul de The Beatles i Year of the Cat d'Al Stewart) el primer LP que vaig comprar, amb 15 anyets, en cobrar el primer meu sou en una parada de congelats al Kirkgate Market de Leeds (UK).

Quan em pregunten pels meus cantants i grups preferits, solo contestar: "The Beatles, The Rolling Stones, Van Morrison, Bowie, Tom Waits, The Smiths. U2 i The Cure", però també hi ha cançons de Jacques Brel, King Crimson, Cat Stevens, Johnny Cash, The Dubliners, ELO, Supertramp i un llarg etc. que han marcat indeleblement molts moments de la meva vida.

La música té aquest gran poder, i tots tenim la nostra banda sonora particular o compartida i, de vegades, quan sona una cançó X, ens teletransporta proustianament a un instant del passat. A mi, per exemple, per més anglès o irlandès que sigui, em passa sempre, quan, en una discoteca o una festa, em punxen el Boig per tu. S'hi atura el temps i em deixo anar.

Aquest treball de recerca també m'ha servit per a comprovar que la majoria de les nombroses cassets que tinc emmagatzemades al garatge ja no sonen bé (a diferència dels vinils i CDs). Quan es publiqui aquest article, ja hauré pogut escoltar en directe temes com The Logical Song, Breakfast in America, Give a Little Bit o It's Raining Again, i segurament hauré gaudit molt, somrient, rient o plorant... O tot alhora.
L'important és deixar-te anar.