El desprestigi de l'educació

El mes vinent començaran les portes obertes dels diferents centres educatius de Sant Cugat.

Fantàstica experiència, on tots els pares, vivim, de tant en tant, i on es barregen molts sentiments contrariats. Un tràngol per molts, un esport local per a altres.

Els meus pares a finals dels 70 i a principis els anys 80, no havien anat a cap porta oberta, de cap escola. Segurament perquè no en feien. Que fos pública i que estigués a prop de casa, era l'únic requisit que tenien. La seva confiança en l'escola pública (qualsevol) i en el seu professorat era total i innegociable. No tenien cap criteri en el model educatiu que volien per a mi, ni si les instal·lacions eren millors o pitjors, o si oferien extraescolars atractius.

Tampoc van saber, si després de 8è d'EGB, el meu germà i jo podríem fer la secundària en el mateix centre. Quedaven massa anys per decidir-ho i saber-ho. Vivien el present, sense més.

Ara, ho volem preguntar, controlar i exigir-ho tot, posem en dubte massa sovint la feina dels mestres i de les escoles, concertades, privades i públiques. Entre tots estem desprestigiant una professió essencial a la nostra societat.

Respecteu l'itinerari d'aprenentatge personal de cada alumne? Quants psicopedagogs teniu? Ateneu a la diversitat de l'alumnat? Treballeu per projectes? Ensenyeu alemany o francès? Teniu cases de colònies pròpies? Teniu menús de dinar sense gluten i vegans? Teniu USEE? Quin percentatge d'alumnes treuen un excel·lent a la selectivitat?