El 'glomour' de l'actor
Quan el 13 de maig passat escrivia al 'Diari de Sant Cugat' sobre Espiral i deia: -“De vegades, no assolim el nivell que volem", la gent del grup mig empipada em va dir que, qui llegís allò pensaria que som un grup de teatre dolent
Si dic que, de vegades, no assolim el nivell que volem és justament perquè som didàctics i assumim el risc i perquè a priori ens hem marcat un objectiu que ens esforcem en aconseguir. Intentem ser exigents amb el nostre treball i no ens fa por ser autocrítics. Exactament el que trobo a faltar en el món de l’espectacle: Autocrítica. Potser la faran de portes endins; però, quan parlen amb els periodistes, s’omplen la boca de projectes, d’èxits, d’ofertes que rebutgen, de com es posen a la pell del personatge, de...Trobo que fan més teatre que quan estan dalt de l’escenari. La realitat és que, tret dels quatre que en aquell moment estan a dalt –que no ho estan sempre- en els altres actors hi ha incertesa i por. Por a que no els tornin a cridar, a romandre condemnats a l’oblit. Potser és aquesta la causa de l’aversió de l’actor cap a l’autocrítica.
En una entrevista que li feien a la Melanie Griffith, parlant del seu company l’Antonio Banderas, deia “Quan passen quatre dies que ha acabat una pel·lícula i no l’han cridat per a una altra, es posa molt neguitós”. Imagineu els que no són l’Antonio.
És una lluita entre la por i el coratge. La por de no tornar a ser cridats i el coratge de l’autocrítica. Sobretot, si s’han de guanyar les garrofes amb la interpretació. Algun dia haurem de parlar de les diferències entre ser professional o amateur.
Més informació