El paga-li, Joan

Aquest mes potser em poso en un fangar, però no puc estar-me de dedicar l'article a aquesta tradició nostra. D'entrada haig de dir que el que més m'agrada del Paga-li, Joan és quan el ballen els gegants, el Joan i la Marieta. Emoció i sentiment. Pell de gallina. Deixo els nens a part i voldria centrar-me en els adults. Un dels objectius de la Coordinadora és la d'aconseguir la màxima participació de la gent del poble. I en aquest punt, és un èxit rotund. Això també vol dir que s'assoleix un altre dels seus objectius, com és que el coneguin, el sàpiguen ballar i que pugui perdurar per molts anys. Lluny queden aquells anys en què en Bal i l'Eugeni Canas havien d'anar porta a porta a buscar balladors per fer un ball amb 5 o 6 parelles. Ara és espectacular veure tanta gentada, ballant i mirant. Certament Sant Cugat ha integrat perfectament el Paga-li, Joan com a seu. Però potser ens hauríem de plantejar una mica el tema de la qualitat. Començant pel nivell tan heterogeni dels balladors, la cara de patiment de molts d'ells, més pendents de comptar que de mirar-se als ulls i somriure per la felicitat de ballar amb la persona estimada i que el noi acabi regalant un vano i un ram a la noia. No es manté el ritme i en uns llocs es generen espais i en altres amuntegaments de parelles. La vestimenta seria un altre tema, no pot ser aquest desgavell. Poques noies van amb faldilles amples perquè voleïn i cadascú va vestit com vol. Tothom té dret a saber-lo ballar i per això hauríem de garantir-ne el seuensenyament, però fer-ho el dia de Sant Pere hauria de ser un premi i un honor per qui compleixi amb uns mínims.