El patriarcat del pati

Si tant desitjàvem anar al pati, és que potser a l'aula no es feien bé les coses?

Qui no recorda aquell moment tant desitjat quan s'apropava l'hora per anar al pati a l'escola. Aquell esclat i explosió d'alliberament tant necessari quan corríem pels passadissos i per fi veiem el cel i respiràvem, ja era l'hora del pati! Quantes hores passades en aquest espai de llibertat, fóra de l'hermetisme de l'aula, el pati representava i representa un dels primers espais públics de relacions i socialització, per a un infant. Si tant desitjàvem anar al pati, és que potser a l'aula no es feien bé les coses? I si fem les classes al pati? Bé aquest seria un altre article.

Vull parlar dels patis, perquè aquest curs 2018-19, comptem a Sant Cugat amb un nou institut públic, el Leonardo, a Volpalleres. En la visita guiada, que molt amablement, ens van fer des del centre, vaig observar atònit la quantitat de metres quadrats que es destina el pati a pistes de futbol i bàsquet.

I no és una excepció. Un estudi recent d'arquitectes, on analitzaven patis d'escoles de Barcelona i Atenes, ens deien que el 80% d'espai era dedicat a pistes de futbol.

Això d'una banda margina, o no dóna oportunitats a crear dinàmiques ni jocs diferents, que no siguin els estrictament competitius. A banda que ens dóna una etiqueta de gènere, on el futbol, un esport amb un tarannà i caràcter masculí, la dona és encara menystinguda.

Crec que el món educatiu necessita una revolució en molts aspectes, i els patis hauria de ser un repte pendent. No l'oblidem, com mai oblidarem els moments que tots hem passat en ells.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?