Elogi al matís

Aviat farà quatre anys que vaig escriure en aquest mateix mitjà un article titulat 2n de Batxillerat, més que un curs! I ara ja sóc a punt d’acabar el Grau en Dret. Quatre anys en què tot ha canviat i en què han passat moltes coses, potser massa i tot.

Deu ser perquè m’he passat quatre anys envoltat de sentències, doctrines i més preguntes que no pas respostes, que pràcticament ja no crec ni en les veritats absolutes, ni en les afirmacions rotundes. És més, en defujo. M’he acostumat, i crec que és un costum sa, a ponderar, a analitzar, a matissar i, sobretot, a dubtar i a preguntar. I això, malauradament, no està de moda.

Res no és blanc, però tampoc no tot és negre. I, de vegades, la realitat no comprèn tots els nostres somnis, però tampoc els somnis de la persona que tenim al davant. Cadascú lluita, i és legítim que sigui així, per allò que vol, però tot a la vida requereix esforç i treball els fruits dels quals no són sempre ràpidament recollits. La paciència, sovint, és una bona companya.

Però enmig d’aquestes incerteses, en cada decisió que prenem a la vida, en qualsevol dels nostres àmbits, hem de decidir. I al final, qui decideix som nosaltres i ningú més. Personalment, trobo que per a qüestions importants cal haver valorat, ponderat, analitzat, escoltat i matisat els diversos components de la decisió. Fins i tot, cal haver dubtat.

Des d’aquestes ratlles, vull elogiar el matís, en general, però sobretot en les hores greus que vivim com a país. Que decideixi qui tingui la responsabilitat de decidir i que ponderi, analitzi, matisi i que, si cal, dubti. Però, si us plau, no facin res per al qual ‘no estiguem preparats’.