En nom de la gent gran, gràcies

Històricament els joves i no tan joves s'han fet càrrec dels vells

Cada cop hi ha més gent gran. Cada cop vivim més anys. Però això no ens fa menys vulnerables. La pèrdua de capacitat física i psíquica ens deixa cada cop més en mans d'altri.

Històricament els joves i no tan joves s'han fet càrrec dels vells. És llei de vida. És un acte de reciprocitat. Des de fa uns anys això s'està capgirant, almenys en el nostre entorn cultural. A voltes, les crisis tenen aquestes coses, han estat els vells qui s'han fet càrrec dels joves mitjançant les seves pensions. Però això no trenca una dinàmica que, sortosament, va a més: l'administració pública, és a dir, tots plegats amb els nostres impostos, fem possible un tracte digne i merescut a aquelles persones que enfilen els darrers anys de la seva vida. Ja ho sé, encara hi ha poques residències públiques, però deixeu-me ser optimista, encara que només sigui per un dia.

Això ve a compte perquè des de fa sis anys sóc testimoni de la relació d'alguns membres de la nostra gent gran amb qui ha assumit la responsabilitat de tenir-ne cura. Quan ens fem grans en compliquem. Les dèries i les manies s'aguditzen. Ja demano indulgència per anticipat, suposo que seré bastant insuportable. Però hi ha persones amb una paciència i tendresa encomiables.

No sé si és vocacional. Quin ofici és vocacional? Però, en tot cas, cal agrair-los-hi que tractin a persones grans com si fossin les seves mares o els seus pares, fins i tot millor del que han tractat alguns fills els seus progenitors. No puc sentir més que admiració i agraïment envers aquestes persones, dones la seva immensa majoria. Al seu cotat, un historiador com jo, se sent absolutament prescindible. Professionalment parlant.

 
Comentaris

Destaquem