Fem xerinola, arriba el tren de Sarrià

Abans d’entrar en qüestió voldria fer-los una pregunta: Sóc l’únic dels que tenen el bon costum de llegir el Tot que encara diu tren de Sarrià als que ara són els Ferrocarrils de la Generalitat? De debò? No hi ha ningú més?

Reconec que això produeix escenes curioses. Vegin, sinó:

Com hi aniràs a Sabadell? –em va preguntar l’altre dia un meu amic
Amb el Tren de Sarrià –que jo responc.
Però no has dit que anaves a Sabadell?

Ve tot això a tomb perquè fa poc la mestressa i jo vam anar a veure l’exposició dels 100 anys de l’arribada del tren al nostre poble; al Monestir. Interessant, entretinguda, alliçonadora... ho té tot. Contextualitzada en el marc d’un Sant Cugat pobre, amb moltíssimes mancances i amb un gran contrast entre els vilatans i els estiuejants, la mostra ens ensenya com l’arribada del camí de ferro va ajudar a progressar el poble i la seva gent.

Ens va agradar molt l’exposició i, mentre mirava el vídeo on sortien la parella que duien el bar de l’estació de Valldoreix –on sembla que cuinaven una truita d’alls tendres boníssima-, vaig escriure un missatge a la nostra distingida batllessa per dir-li com m’havia agradat i quina gran vitalitat té la vida cultural de Sant Cugat.

Em refermo. A vegades penso que els que vivim a Sant Cugat no apreciem prou els esforços que es fan per acostar-nos al món de la cultura. Penso, per exemple, en la Casa Aymat, on s’han fet unes exposicions magnífiques que han tingut, tanmateix, un públic escàs.

Acostint-se al Monestir i endintsint-se en una exposició fantàstica en un entorn meravellós. I és que, potser, també el tren de Sarrià  era misteri, llum, la tendra llunyania somniada.