Gent gran, gràcies

A occident tenim una estranya manera de tenir cura de la nostra gent gran, mentre que a les cultures orientals és un patrimoni, no familiar sinó social, a països com els nostres, envellir esdevé un problema polític, sanitari i econòmic. Està de moda ser jove, ordenadament alternatiu i consumidor de productes, en canvi ens oblidem (o ens fan oblidar) que els nostres avis han estat el col·lectiu que durant la crisi econòmica i amb unes pensions, en ocasions de vergonya, han fet front al pagament de deutes que no els hi pertocaven i han emplenat neveres de menjar casolà per a garantir que fills i nets tinguessin un plat a taula, al més pur estil de postguerra.

Ells, amb la seva infinita generositat han tingut cura de canalla que han educat com a fills i d’alguna forma han mantingut l’ordenament social del país, per què sense res que menjar, la població tendeix a rebel·lar-se més fàcilment, quan la gana estreny ja no tens res a perdre, oi? I què reben a canvi? Oblit i un maltractament constant de qui ha treballat durant 50 anys per a rebre una prestació que sembla més almoina que un sou. M’agrada veure a la meva filla escoltar les històries dels seus avis, m’agrada com els abraça i com ells se la miren amb una tendresa infinita, amb una estimació profunda i sincera.

M’agrada veure que lluny de xarxes socials i d’internet, ells busquen el contacte, la conversa i la mirada dels ulls, no dels píxels. Tenim tant a aprendre! Tant que agrair! La gent gran és molt més que anys sumats, són vivències, de lluita i subsistència, de somnis realitzats o que es van quedar pel camí, però sobretot són el nostre patrimoni, són la nostra història.