Glopades de riu

La llibreria Alexandria ha presentat 'Glopades de riu' de Gemma Pellissa (Voliana Edicions), un sorprenent recull de relats que apunta a un allunyament de les influències habituals dels darrers trenta anys
Glopades de riu
La llibreria Alexandria ha presentat 'Glopades de riu' de Gemma Pellissa (Voliana Edicions), un sorprenent recull de relats que apunta a un allunyament de les influències habituals dels darrers trenta anys

Poques vegades una primera obra ha despertat tant d’interès. Cuinats amb lentitud i amor per les coses petites, els vint-i-un contes denoten gust per la lírica i estan farcits de referències al tacte, a les olors, a la temperatura, però alhora bastits a l’entorn d’anècdotes colpidores que lliguen el lector.

 

 

Mercè Rodoreda, i potser el Jesús Montcada analista de Contes de la mà esquerra, són influències clares en aquesta santcugatenca d’adopció, col·laboradora del Departament de Clàssics de Harvard, i autora d’una tesi doctoral sobre la ficció sentimental catalana al segle XV. Pel que fa a l’ús del llenguatge, ofereix una tria intel·ligent de trets lingüístics propis de Tortosa, que enriqueix el text sense obligar el lector a perdre’s al diccionari.

 

 

Pellissa presenta un univers que tots hem viscut alguna vegada, natural i ric en punts de vista, ja que cada fet és valorat des de l’òptica dels diferents personatges. El llibre remet a la infantesa i oscil·la sobre dos eixos: el paisatge del riu Ebre i els elements propis de l’estiu, època en què la infantesa esdevé més solitària amb l’arribada de les fires, els veïns nous, les piscines, els insectes: la vida que ens envaeix i obliga a noves rutines. És alhora un llibre temàticament potent: ens parla de vergonya, d’enveja, de solitud -fins i tot de petites morts gairebé involuntàries, que sobten però agraden perquè remeten a autors com Mercè Rodoreda o Manuel de Pedrolo. El mateix Ebre, paisatge i protagonista, esdevé testimoni de la desaparició d’alguns personatges.

 

 

El llibre aconsegueix evitar cap to comminatori: els relats descriuen però no judiquen, fet que s’agreix en un moment en què les noves tecnologies han elevat la xafarderia més burda a la categoria d’opinió consagrada. Gemma Pellissa presenta les seves coses i noses en una prosa bella i àgil, i deixa a la llibertat del lector el judici sobre els temes que aborda. Ho fa a partir d’una mirada interior per pretén exorcitzar els fantasmes de la infantesa; la sort per al lector és que aquesta lectura assoleix un to universal que, d’una manera màgicament literària o literàriament màgica, també permet al lector exorcitzar els propis fantasmes de la infantesa. Una novetat recomanable i, amb tota seguretat, una autora de qui tornarem a sentir a parlar.