L'empenta

Avui seré breu donat que el cabreig que porto és considerable i penso que teniu tot el dret a beneficar-vos com a patidors meus, admirats lectors
L'empenta
Avui seré breu donat que el cabreig que porto és considerable i penso que teniu tot el dret a beneficar-vos com a patidors meus, admirats lectors

Bé, anem per feina.

 

Un diumenge del passat mes de febrer vaig anar a donar un tom pel PAV3 on es disputava un partit d'handbol entre un equip local de juvenils i els contrincants que no sé d'on eren, suposo que de per aquí a prop. No vaig veure res d'especial que no fos el que es pot considerar normal en una competició com la que us esmento.

 

A l'estona vaig anar-me'n per la Rambla del Celler on vaig coincidir amb alguns coneguts i tot xerrant una estona se m'acosta una mare d'un dels esmentats jugadors del partit d'handbol del PAV3 i tota estorada ens comenta que en un moment donat un jugador de l'equip visitant s'ha acostat a una mare d'un dels locals i li ha propinat una empenta. Suposo que devia ser en un dels molts moments de confrontació i nervis molt propi de qualsevol competició.

 

Teniu en compte que són nois d'uns quinze anys i per tant podem estar d'acord que passen per una edat complexa i necessiten que al seu voltant tot estigui ben posat per així alleugerar els seus dubtes, problemes, dificultats i etc. Ara penso en veu alta: Ens emplenem la boca tots plegats que si valors (sempre surten els valors...), que si l'esport ha de ser un vehicle de reforç de l'educació en els seus diferents vessants. Que si tal, i que si qual.

 

Però, com és possible que un noi d'uns quinze anys s'enfronti a una mare d'un oponent en el joc, repeteixo, "una mare", encara que sigui lleument, i no passi absolutament res. Com és possible que ni l'àrbitre, ni els directius, ni ningú del públic (pares..., mares...., avis, etc.) facin res al respecte?, perquè els nois (15 anys) tant dels equips com del públic vegin que a aquest nivell "tolerància zero".

 

Concreto una miqueta més: Arribats a aquest moment el que importa no és el partit sinó la mare i la seva imatge davant dels nois que estan competint, els locals i els visitants. Ara bé, si diem quelcom, podem perdre el partit o què sé jo. Punts amunt, punts avall, etc.

 

Veieu el que estem fent? Veieu el que està passant? Quina imatge es formarà en els cervells dels nostres joves? Quin és el missatge real?

 

El missatge serà: "Nen, per guanyar si val a tot. El que importa és ser el millor, el primer a costa del que sigui i de qui sigui". Potser hauríem de plantejar-nos premiar una mica més l'esforç en l'esport, premiar les bones formes en competició, premiar l'educació i sentit d'estimació cap a l'adversari. Potser...

 

Pensem-ho tots plegats una mica, dediquem-hi una estoneta i potser se'ns obrirà la necessitat d'anar corrents a canviar alguns plantejaments, algunes teories o quelcom semblant.

 

Malauradament, en el meu esport (ciclisme) no tenim aquest tipus de relació quant a competició però us dono la meva paraula que si jo tingués aquesta experiència que aquí tracto d'explicar-vos, vaig cap a l'àrbitre, aturo el partit i adéu partit tot explicant-ho per megafonia.

 

Estareu d'acord que és molt més important la imatge que els nostres jugadors, els nostres joves, tinguin del sentit de protecció de la dignitat d'una persona que ha estat empentada i encara més en el seu paper de mare.

 

Ni valors, ni discursos, ni hòsties... Tolerància zero i sentit crític de què fem pels nostres nois i noies. No és tan complicat.
Senzillament és defensar la dignitat de les persones i explicar-ho bé als que necessiten que els ho expliquem.
El partit ja el podrem guanyar qualsevol altre dia, o no.



Comentaris