La crisi i l'esport
Bé, sigui com sigui i vingui d’on vingui, el cert és que cada vegada tenim menys per fer el mateix o menys, si ara estalviem una mica.
L'esport no se n'escapa de tot aquest galimaties de constants declaracions, lliçons magistrals amb desfilada permanent d'experts, màsters, re-màsters i les mares que ens han parit a tots junts però ben separats i individualitzats.
L'esport local també ha viscut uns anys en què tot era glòria i grans projectes. Competicions autonòmiques, interautonòmiques, nacionals (espanyoles) i fins i tot internacionals. Ja no ni havia prou amb l'àmbit local o comarcal, el que calia era la Champions League a dojo, entrenadors quasi d'elit pels nens i nenes, no si val amb el jove veí voluntariós, tot havia d'ésser too much més i amb el suport d'una infinitat de normes de la nostra Generalitat en constant exercici de més i més, més regles, més lleis, més de tot.
Doncs aquesta maleïda crisi ens està posant a tots en el nostre lloc, ens ha retornat a la realitat. Les entitats tenim, cada cop més, pares que no poden fer front a les quotes dels seus fills esportistes, els nostres petits atletes i això representa un desgavell més en la problemàtica que ens envolta que no és altre que acceptar que no som rics, no ho hem sigut mai i que no ho serem tampoc d'ara en endavant. Hem de reconèixer que la crisi, la maleïda crisi, té aquest punt positiu, posar-nos a tots en la nostra realitat i fer-nos anar al ritme que no hauríem d'haver deixat mai.
L'esport es competició i moltes coses més. L'esport ens dóna satisfaccions i molt més. L'esport ara també ens dóna quelcom més, el retorn a la nostra realitat i el retorn a la vida local, senzilla, austera, entre veïns, entre nosaltres, els qui vivim aquí, al costat.
Però no desespereu que encara som capaços tots junts de passar-nos-ho d'allò més bé (i més barat).
Més informació