Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Volia veure la Carulla per darrer cop però el compromís manava. La casualitat va fer que els meus fills em regalessin dues per anar a veure-la al Goya i allà vaig anar.
La primera impressió que em va fer és que, més que una obra per acomiadar-se del seu públic, va ser una representació per donar l’alternativa al seu nét. També és un detall bonic familiarment parlant; no és, però, el que la Montserrat es mereixia.
Ho dic perquè en Roger Peña, el seu fill, ha muntat una obra d’amors i desamors juvenils amb una iaia pel mig que hi figurava més com a anècdota que no pas com a centre de la trama. Amb un nét que escridassava excessivament l’àvia quan s’empipava i, en canvi, li feia poques mostres d’afecte.
Imagineu si té la Montserrat Carulla obres dignes per acomiadar-s'hi! Jo li hauria demanat per exemple La reina de la bellesa de Leenane de Martin McDonagh que el 1998 va fer sota la direcció de Mario Gas, on actuava amb la seva filla Vicky Peña.
I donant-li voltes al tema, el meu cap va a raure amb el nostre actor Jaume Pla. Serà per allò de l'admiració que sento per tots dos.
Preferiria que en Jaume no fes això. Vull dir que m'agradaria que no ens digués adéu. Però, si algun dia decideix acomiadar-se amb una obra concreta, m'estimaria que fos un treball on ell sigui el centre de la trama. O bé un recull d'escenes de les seves obres. Trossets de Shakespeare, Txèkov, Espriu i Brecht que sé que ha interpretat. O el Ferran del Cor de la ciutat. O l'abat Biure de Pedra i sang.
Algú li hauria d'escriure un monòleg on expliqués vivències de la seva carrera d'actor. Que Jaume Pla interpretés en Jaume Pla.
Qualsevol obra de les que ha fet o de les que farà que tingui la dignitat que es mereix la seva carrera. Talment com amb la Montserrat Carulla.
La primera impressió que em va fer és que, més que una obra per acomiadar-se del seu públic, va ser una representació per donar l’alternativa al seu nét. També és un detall bonic familiarment parlant; no és, però, el que la Montserrat es mereixia.
Ho dic perquè en Roger Peña, el seu fill, ha muntat una obra d’amors i desamors juvenils amb una iaia pel mig que hi figurava més com a anècdota que no pas com a centre de la trama. Amb un nét que escridassava excessivament l’àvia quan s’empipava i, en canvi, li feia poques mostres d’afecte.
Imagineu si té la Montserrat Carulla obres dignes per acomiadar-s'hi! Jo li hauria demanat per exemple La reina de la bellesa de Leenane de Martin McDonagh que el 1998 va fer sota la direcció de Mario Gas, on actuava amb la seva filla Vicky Peña.
I donant-li voltes al tema, el meu cap va a raure amb el nostre actor Jaume Pla. Serà per allò de l'admiració que sento per tots dos.
Preferiria que en Jaume no fes això. Vull dir que m'agradaria que no ens digués adéu. Però, si algun dia decideix acomiadar-se amb una obra concreta, m'estimaria que fos un treball on ell sigui el centre de la trama. O bé un recull d'escenes de les seves obres. Trossets de Shakespeare, Txèkov, Espriu i Brecht que sé que ha interpretat. O el Ferran del Cor de la ciutat. O l'abat Biure de Pedra i sang.
Algú li hauria d'escriure un monòleg on expliqués vivències de la seva carrera d'actor. Que Jaume Pla interpretés en Jaume Pla.
Qualsevol obra de les que ha fet o de les que farà que tingui la dignitat que es mereix la seva carrera. Talment com amb la Montserrat Carulla.