La mort d’un home bo

El matí del 15 de febrer passat, en Xavier Tor em va comentar que en Pasqual d'Ossó estava molt greu. Tan greu, que no se'n sortiria. No vaig pensar, tanmateix, que el final fos imminent. Però sí que ho era. En Pasqual moria aquell mateix dia. Moria un home d'una afabilitat innata, d'una tendència a veure el cantó humorístic de les coses i implicat municipalment i com a membre de la Societat Coral La Lira.

Jo vaig compartir amb ell una tertúlia radiofònica setmanal a Cugat.cat que continuava tot seguit a l'Aplec del JAP, la tertúlia-esmorzar que vam fundar Eduard Jener, Jaume Pla i jo mateix al Zum-Zum, el principal nutrient de la qual, tan bon punt apareixia en Pasqual, deixava de ser l'entrepà de pernil i passava a ser-ho el riure. Menjar és necessari, però riure també. I en Pasqual en sabia molt, d'alegrar la vida dels qui compartien unes hores amb ell. Malauradament, arran d'un canvi, vam deixar de coincidir. He revisat correus, i he vist que li deia això: 'Sento el que em dius, Pasqual. Quina llàstima que no puguis venir, tant a la tertúlia de la ràdio com a l'Aplec del JAP. Et trobarem a faltar."

Això passava el 2015. Ara fa uns mesos, me'l vaig trobar i conduïa una motoreta de minusvàlid. Em va colpir. És dur veure algú alt i fort com ell condemnat a moure's d'aquella manera. Som així de vulnerables, cosa que demostra la buidor de la vanitat humana. En Pasqual d'Ossó no era vanitós. No ho era gens. Era un home que s'enriquia escoltant, que és justament aquella qualitat que manca als delerosos de parlar. La meva abraçada a l'amic Pasqual. La seva veu s'ha apagat, i ara, en el seu lloc, hi posaré el record de la seva bonhomia