Després d'un dinar d'amics, combatem la intensa calor amb una immersió a la piscineta de l'amfitriona. Per ser honest, jo no m'hi fico, però m'ofereixo per immortalitzar el moment amb una foto, i em poso a cantar Twisting by the Pool dels Dire Straits, una de les meves moltes "cançons d'estiu", que, de fet, feia anys que ni hi pensava. Les cançons (d'estiu o de qualsevol estació), com les "magdalenes" de Marcel Proust al seu màgnum opus "A la recerca del temps perdut", ens poden teletransportar al passat amb una immediatesa aclaparadora. I és, sobretot, quan ens enxampen desprevinguts, mentre escoltem la ràdio, per exemple, que ens colpegen més fort. La qual cosa em recorda la famosa frase de Bob Marley: "Una cosa bona que té la música és que, quan et colpeja, no et fa mal." La música, com l'olor o el gust, té aquest gran poder mnemònic. Fa uns dies, al TA, durant el concert "Excepcional" de The Waterboys, vaig reviure en directe Fisherman's Blues, la meva cançó predilecta del 1988, i ara, mentre escric, també recordo Atmosphere de Joy Division (1980), The Look of Love d'ABC (1982) i True de Spandau Ballet (1983), cançons lligades a moments inoblidables viscuts a l'institut i a la universitat. I també em ve al cap Here Comes the Sun de The Beatles, de quan tenia 7 anys i em banyava amb una petita ràdio col·locada sobre la tapa del vàter, o, quan ja m'havia establert a Catalunya, Sota una col de l'Adrià Puntí (1999). Són algunes de les cançons que m'han marcat la vida. Us proposo doncs un repte per a aquest estiu: que feu una recopilació de les vostres cançons "proustianes" (una per any amb un breu escrit explicant-ne el motiu). Us ho passareu molt bé, i segur que també serà una bona teràpia. Molt bon estiu!