Nens especials

Us parlaré de l'Albert, un noi amb síndrome de Down

Mossèn Emili fa un entranyable article al TOT del 28-12-18 amb "Nens especials". Parla dels nens amb discapacitat física i/o psíquica; de l'alegria, la sinceritat i el cor d'aquests infants. I de la fortalesa i entusiasme dels pares. Certament és així. O així l'he viscut jo també.

N'he tingut en una escola de primària diguem-ne "normal" (encara que, us asseguro, mai no he entès què vol dir "normalitat"), uns quants alumnes d'educació especial.

Us parlaré de l'Albert, un noi amb síndrome de Down. El vaig tenir quatre anys, dos fent-li de tutor. Em va costar força, vaig haver d'esforçar-me molt per arribar a ell.

L'Albert, a causa de l'estructura bucal, no pronunciava bé els sons i la seva mare, psicòloga, directora d'un centre d'educació especial, em va ensenyar uns quants signes que ell en feia servir per a iniciar un missatge. I jo també li havia de fer.

Volia ser i fer com els altres. Dictats, lectura, escoltar les meves explicacions o les dels companys, esports, natació... Als seus pares els va demanar els mateixos llibres que els seus companys.

I repartia afecte, molt d'afecte entre tots. I Déu n'hi do, com se l'estimaven els companys! I jo. Vaig acabar estimant-lo d'una manera especial.

Talment com a tots els altres. Amb la diferència que ell m'ensenyava més que no pas jo l'educava.

Després de tants anys, encara ens felicitem Nadal, mitjançant una targeta.

La família tota, també els germans, estaven implicats. No és que Déu triï els pares (o sí, vés a saber!), és que aquesta mena de nens et fan aprendre moltes coses.

Sí, Emili, estic d'acord: són necessaris.

 
Comentaris

Destaquem