Romans i gals a Sant Cugat

Aquesta setmana he renovat el DNI i he tornat a viure una situació que ni recordava ni volia recordar. Vaig intentar evitar anar condicionat per la meva ideologia i vaig fer un exercici d'observació, d'abstracció i indiferència.

El que em vaig trobar, a banda de moltes persones indignades per la mala organització, va ser un parell de policies que no sabien parlar el meu idioma i que tampoc sabien llegir, en veu alta, el meu nom i cognom.

Passada la primera recepció vaig entrar a una sala on em vaig trobar un públic desganat i submís que esperava el seu torn. A l'altra banda del taulell, un grup de funcionàries castellanitzant noms i lluint les seves credencials amb lanyards (penjolls) amb la bandera d'Espanya.

No volia recordar-ho, no m'hi volia sentir però assegut allà al davant, jugant amb l'índex, amb l'adreça postal i pagant els deu euros de rigor en efectiu (encara no accepten targetes de crèdit), vaig veure clar que encara som colònia, que Espanya va endarrerida i que tenim pressa per independitzar-nos.

Després de renovar el DNI vaig tenir la mala sort d'espetegar a un bar on tenien posat un programa de TVE. Escoltava com parlaven de la ludopatia i dels iaios i famosos que cada dia s'aficionen més a jugar al bingo i mentre m'anava deprimint entenent la realitat del país veí recordava un article de El País on deien que Berga ja vivia d'esquena a Espanya...

Sortia del bar conscient que aviat oblidaria la renovació del DNI, amb l'esperança de no haver de tornar a veure els colons però obstinat en què demà, els nostres funcionaris hauran de tenir en compte les males pràctiques d'aquests anys per convertir-se en treballadors al servei dels ciutadans.