Somriures & Llàgrimes

Per a la Laura Castany de Veciana - 30/06/1961 – 25/01/2019

La Laura ens ha deixat. I ens ha deixat un buit immens, però també una infinitat de preciosos records. Durant aquests dies tan difícils, nombroses persones ens heu expressat el vostre condol i ens heu ajudat a entendre que, a més de plorar la seva mort, hem de celebrar fermament la seva vida. Us ho agraïm de tot cor.

Fa uns dies, mentre endreçava papers i fotos als seus armaris, hi vaig trobar, tapada per uns fulards, una caixeta amb una vintena de miniDVs sense etiquetar. Fa quatre anys, amb un dels seus irrebatibles somriures seductors, la Laura m'havia donat un sarró de lona ple de cintes perquè jo les convertís "màgicament" en DVDs. Aprofitant les vacances d'agost, vaig complir la meva promesa, però pensava (i ella segurament també) que ja tenia la feina feta. Doncs no! N'hi havia unes quantes més, massa ben guardades i oblidades, al fons del seu armari. Un tresor amagat!...

Vaig passar més de 10 hores seguides visionant i etiquetant-les: festes d'aniversari i nadalenques, finals de curs dels nostres fills, vacances a Anglaterra, Irlanda, França, Itàlia, al Delta de l'Ebre, Aragó, Astúries, Conca, Euskadi... Però, tot i potenciar el pes i la magnitud de la pèrdua, també va ser un increïble regal sorpresa per poder recordar i celebrar la seva vitalitat, generositat i entrega, el seu amor i el seu sentit de l'humor. Vaig plorar, somriure i riure i, entre cinta i cinta, li anava agraint tot el que havia fet per nosaltres.

Aquests darrers dies he après que el dol no minva a mesura que passen els dies. Avui em sento increïblement fort i sencer i demà dèbil i desolat. Mentre preparo dinars i sopars, parlo amb ella i em disculpo per cuinar la pasta més al dente o per fer servir menys sal, orenga en lloc d'alfàbrega, anet en lloc de nou moscada, vermut en comptes de vi negre... No soc massa creient ni místic, però converso amb ella cada dia i li demano que em doni forces per seguir... No em contesta, però sé que hi és i que segur que m'hi ajudarà, i molt.

Ja són les 5 de la matinada i, amb l'ull dret enganxat al visor de la càmera, miro l'últim vídeo. És la nit de Cap d'any del 2014, abans de l'adveniment de la malaltia. Està sonant una de les nostres cançons, "Losing My Religion" de R.E.M, i anem cantant-la mentre ballem.

"I thought that I heard you laughing, I thought that I heard you sing..."

Pauso la imatge. Necessito tornar a aquell mateix instant per dir-li que l'estimo encara més del que ja li havia dit que l'estimava. Però el somrís congelat als seus llavis, als seus ulls, em confirma que ja ho sabia, que ja ho sap... I ho celebro entre somriures i llàgrimes.

 
Comentaris

Destaquem