The show must go on

Assistim a un espectacle. Aquests dies es van presentant les candidatures a les municipals de maig. No diré noms, però ho entendreu tots.

Sembla cantat que, a Sant Cugat, els dos grans partits estatals seguiran en posicions properes a l’extraregidorisme (permeteu-me el neologisme), i la batalla se centrarà entre taronges, si és que en queda cap que no se’n vagi a Madrid, i indepes, amb la incògnita, si encara ho és per a algú, d’equidistants, comuns, poscos i similars.

Els indepes de bona fe clamen unitat. Però hi ha els aparells i els apparàtxiki, que tenen altres idees, potser per qüestions locals, potser per consignes dels “comitès centrals”. Alguns segueixen guanyant només enquestes i s’entesten a eixamplar bases i parlen d’unitats “estratègiques”. Els altres, almenys aquí, s’han cregut la unitat sense adjectius i incorporen una colla interessant i transversal de persones que no són de partit ni han viscut de la política, i a qui l’única cosa que se’ls hi demana és talent, una bona notícia en aquests temps. Els tercers, se’ls hi ha de reconèixer, tenen veu pròpia. I encara queden els de les primàries, un experiment amb més futur que no present a casa nostra (han votat poc més de dos centenars), que havia de renovar la política, amb la peculiaritat que, aquí, les ha guanyat algú provinent de la vella.

A Valldoreix tenim ja a la palestra un poti-poti que, si no fa implosió abans de les eleccions, ho farà després. I s’esperen reaparicions. Calen.

Vivim temps apassionants. Entremig de tot, vindran unes estatals, on les incògnites no estan tant en qui guanyarà, sinó en qui votarà.

I ara, mateu-me. The show must go on.