Tresors a la gresca
Em vaig posar a recollir les deixalles, sobretot envasos de les begudes que havien escampat per la llotgeta. Mentre ho feia, un jove –ja granat– em mirava amb els ulls rogencs i envidriats. En portava més al cap que als peus, però va voler venir-me a preguntar amb la llengua balba: –“Que l’hem molestat gaire?”. –“Doncs mira, sí” –li vaig respondre– “sobretot per aquesta cara tan trista que fas”. No s’ho va pensar a respondre: –“És que tinc molts problemes”. I franquesa per franquesa li vaig indicar: –“La beguda no resol cap problema”. –“Prou que ho sé”, va respondre mentre feia per anar-se’n. –“Et convé dormir. Ves-hi, tu que pots. Molts d’altres ara comencem el dia...”.
Segurament el desconegut no deu recordar aquesta conversa. Però jo tinc molt present la seva mirada que, malgrat l’enterboliment i la fatiga, deixava al descobert un home que pateix i que veu que ha errat el camí per desfer-se dels problemes. Per més que s’imposi la gresca, a dins de cada persona hi ha tresors amagats. El dolor i la tendresa els poden posar de manifest.