Un cafè i un pipican

Una ciutat sempre està inacabada i sempre té nous reptes que la facin més amable, més justa, més accessible, més verda i més innovadora

Anava a escriure sobre els Pressupostos Generals de l'Estat, de les inversions a Sant Cugat i de tot plegat. De fet, havia escrit l'article sobre això, però he decidit desar-lo perquè els vull explicar dues coses.

La primera és que una amiga meva d'Alemanya em visita aquest cap de setmana. La meva millor amiga de l'ERASMUS. Naturalment, visitarem Barcelona, però també m'ha demanat que la dugui al meu cafè preferit. Aquell en què et pots passar hores i hores llegint o conversant. La duré a Sant Cugat; vull que conegui la meva ciutat. Sempre que quedo amb amics que són de fora de la ciutat em diuen que és una ciutat bonica, entranyable, amable.

La segona és que torno a tenir un gos. Després de la mort del meu gos, ha arribat una gossa. Un cadell. La seva energia fa que et deixi esgotat, però, alhora, feliç. Naturalment, un cadell necessita moure's i, en aquests darrers mesos, he passejat més per tot el terme municipal que en el darrer any. Veure la barreja entre la natura i la ciutat és una delícia, ja sigui per com el Parc Natural de Collserola s'endinsa a Sant Cugat o pels espais verds que hi ha. Però per a la meva gossa no hi ha res com el pipican de Mira-sol, al qual sembla que estiguem abonats.

Què vull dir amb aquestes dues anècdotes? Doncs que vivim en una bona ciutat. Millorable, sens dubte. Una ciutat sempre està inacabada i sempre té nous reptes que la facin més amable, més justa, més accessible, més verda i més innovadora. Però crec que una gran majoria dels santcugatencs podem estar d'acord que és una bona ciutat, que la gaudim i que els de fora la gaudeixen. Conscients d'això, sempre tocarà perfeccionar-la!

 
Comentaris

Destaquem