Un deure ciutadà

El diumenge 26 de maig serem cridats a les urnes. Eleccions municipals i eleccions europees. La gran llàstima d’aquestes dues comtesses electorals, molt em temo, és que massa sovint el centre del debat no serà ni el poble o la ciutat, ni la Unió Europea.

Ja fa temps que, desgraciadament, ens hem acostumat a què les eleccions europees sigui un reajustament de comptes amb el govern espanyol. L’any 2009, el PP les volia guanyar (com va fer) perquè representava l’erosió palpable del lideratge malmès de Zapatero. L’any 2014, el PSOE cercava (i no se’n va sortir) erosionar la presidència de Rajoy. Poca gent parlava d’Europa.

Correm el risc que aquesta dinàmica s’instal·li a les eleccions municipals. És evident que el procés sobiranista hi tindrà un paper, principalment perquè serem a les portes que es dicti sentència després d’uns mesos en què haurem viscut un judici retransmès per televisió i ràdio en directe. Però una cosa és que hi tingui un paper, un espai, i una altra de ben diferent és que acabi suplantant el debat municipal i que tot quedi supeditat al debat sobiranista. Crec que això seria un error.

Les eleccions municipals tenen una dinàmica pròpia i es pot ser quart a les municipals i primer en unes generals, com hem vist. S’han d’oferir i defensar models de ciutat, contraposar-los i que els ciutadans prenguin la paraula. Per a fer-ho, cal que hi hagi les millors persones, les més preparades, i no pas aquelles que siguin més contundents cap a la seva parròquia, siguin d’uns o dels altres. Però també serà vital que els ciutadans exerceixin l’accountability: és a dir, que preguntin, que proposin, que siguin protagonistes!