Whatthefucksapp?

L’absoluta condemna i solidaritat amb les víctimes són imprescindibles, però mai no deixes de sentir una demolidora impotència
Whatthefucksapp?
L’absoluta condemna i solidaritat amb les víctimes són imprescindibles, però mai no deixes de sentir una demolidora impotència

Fa poc m’han fet de dos grups whtsp: un és dels meus cosins, escampats per tot el món, i l’altre d’un voluminós grup de grans professionals d’un nobilíssim ofici artístic. En aquest últim cas, em ve al cap la cèlebre frase del Groucho, que no volia ser d’un club que l’admetés com a soci, però jo estic encantat de ser-hi. La veritat és que la creadora del grup, pocs minuts després d’haver-la creat, va demanar disculpes dient que s’havia equivocat i, tot seguit, es va donar de baixa. Hi va haver unes quantes baixes més, però el grup ha sobreviscut i ara està hiperactiu. I la creadora també hi ha tornat.

 

Evidentment, són dos grups molt diferents, però, en el fons, acaben parlant del mateix, tot i amb diferents nivells literaris. Durant les últimes setmanes, ens hem dedicat a condemnar els vils atemptats terroristes de Manchester i Londres, però també, com és normal, hi hem anat intercanviant fotos amb comentaris divertits sobre el nostre dia a dia. “The show must go on”, diu la meva cosina des de les Illes Caiman, i té tota la raó. També ho va dir Winston Churchill amb una de les seves inoblidables frases “Business as usual”, una rèplica contundent i esperançadora a la foscor de les adversitats, però com podem acabar amb totes aquestes atrocitats potencialment tan fàcils de perpetrar? L’absoluta condemna i solidaritat amb les víctimes són imprescindibles, però mai no deixes de sentir una demolidora impotència davant d’un adversari que no juga amb les mateixes regles que tu.

 

Volia escriure un article divertit, parlant del whtsp i el meu neguit de no tenir prou temps per interactuar qualitativament amb els altres membres d’aquests clubs que m’han fet soci, però no me n’he sortit. Hi ha coses que no s’entenen i que fan fàstic i ràbia i que et desvien del camí que tenies previst. Però, també em vénen al cap les immortals paraules de Charles Tindley: “We shall overcome”. I així ho farem!     



Comentaris