Guillamon: "És molt difícil sortir de la violència sense suport"

Maribel Guillamon és la presidenta de Noestasola des del 2009. Va fundar aquesta associació arran d’uns cursos d’autoajuda d’atenció a les víctimes que es feia a l’Ajuntament. Ella ha estat víctima de violència de gènere i ara és ella qui ajuda altres dones que s’han trobat en la mateixa situació a sortir-ne. Com altres entitats de caire social de la ciutat, Noestasola té un despatx a la Casa de Cultura de Sant Cugat. Atén els dimarts a les tardes.

 

És necessari que existeixi el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones? 

Jo crec que sí, però a mi m’agradaria que no fos cosa d’un dia, del 25 de novembre. Hauria de ser una cosa del dia a dia, necessitem fer canvis immediats i canvis profunds per canviar les coses. 

 

Es fa prou per combatre la violència de gènere? 

No, no hi ha prou consciència del problema. La gent que es dedica a això n’és més conscient, però jo no percebo que la resta de la societat hi posi atenció. A vegades reproduïm rols sense pensar molt bé el que estem fent. Ens cal fer molt encara.

 

Per exemple, les administracions. Què haurien de fer? 

Per canviar el paradigma és bàsica l’educació no sexista des de ben petits, una educació basada en valors, en el respecte amb la diferència. Això no ho tenim. Ho tenim de manera puntual, però no integrada. Es necessita integrar. Una altra qüestió és la formació, tenim una llei que és integral però una llei que no s’aplica, perquè no hi ha suficients recursos. És com si no la tinguéssim. Per exemple, hi ha molts jutges que no tenen obligació a tenir una formació específica en violència, però sí que estan jutjant casos de violència.

 

Considera que la llei no funciona? 

Hi ha moltes queixes. S’estan donant molt poques ordres d’allunyament quan hi ha bases per donar-les. Les retallades que s’han fet en aquest àmbit es noten i es veuen. Si no hi ha protecció, tampoc hi ha cursos específics, o atencions específiques a aquestes dones. D’altra banda, no és possible que la justícia trigui tants anys a resoldre els casos, perquè victimitza contínuament la dona, i és impossible passar pàgina quan els processos judicials són tan llargs. És una manera de maltractament institucional.

 

Diu que l’educació és molt important, però també observem com augmenten els casos de violència en dones molt joves. Per què? 

Es produeix perquè els nostres adolescents són esponges del que veuen. Si nosaltres com a adults no modifiquem les coses, ells repetiran i reproduiran els estereotips i els rols dels quals parteixen. 

 

I per treballar aquesta qüestió des de l’educació, què caldria fer? 

El treball en valors hauria d’estar dintre de tots els plans educatius. No es pot treballar en l’assignatura d’ètica un cop l’any, han d’estar integrats en tot el que es fa, en totes les assignatures. Els valors són les nostres normes de comportament, i marquem la nostra societat en funció d’això. Haurem d’anar, per tant, a la base.

 

Què és violència, quines formes de maltractament hi ha? 

Hi ha molts tipus de violència: la psicològica, la física, l’econòmica, la sexual... Però sempre es comença per una violència psicològica, que de mica en mica minva totes les capacitats de la persona fins que queda completament anul·lada, i on l’agressor és capaç llavors de poder agredir sense que hi hagi resposta de la víctima. Violència és aquella conducta, aquella acció que atempta contra l’autoestima de la dona, quan se l’humilia, se l’insulta, se la menysprea. L’agressor té la sensació de tenir un estatus superior i com a tal es veu amb la legitimitat de tractar-la així, de manera no igualitària, de manera humiliant. 

 

Parlem sempre de dones? 

La majoria són dones. Estem immersos en una cultura patriarcal, en una cultura masclista de base. Reproduïm patrons i estereotips sense adonar-nos del que estem fent moltes vegades. Hi ha moltes situacions que són injustes sota la percepció de l’altre.

 

Per tant, és un problema cultural. 

Jo crec que sí. Hi ha una part biològica, però la violència s’aprèn. Per això els nens i les nenes que han vist violència a casa seva després reprodueixen aquesta violència si no hi ha una intervenció d’algun professional que pugui dirigir això. La violència s’aprèn, i eradicar-la també s’aprèn. 

 

Com s’identifica un cas de violència? 

El problema és que per una banda, el treball de l’agressor és un treball molt subtil i continu, i de l’altra, les dones, en la seva majoria, tenim imbuït un concepte d’amor romàntic que es basa en la submissió, el sacrifici, l’entrega. Davant d’això, la dona es troba amb poca capacitat de reacció. La dona creu que allò és passatger i ho justifica constantment. Però la realitat és que allò es cronifica. És una conducta que parteix de l’agressor, i si no parteix de la voluntat de l’agressor de voler fer un canvi, de posar-se en mans d’un professional per canviar pautes de conducta, no hi ha canvi.

 

Quan se n’adona la dona que està patint violència? 

Se n’adona veritablement quan surt de la relació. Quan surt i ho comença a treballar, totes diuen el mateix, que és com si els hagués caigut una bena dels ulls. 

 

S’ha de denunciar sempre? 

Hi ha molts mitjans que quan es parla d’un assassinat per violència de gènere el primer que comuniquen és si havia denunciat o no havia denunciat. El que estem fent és estigmatitzar i posant pressió a la dona perquè denunciï. Jo crec que per fer un pas com aquest primer la dona s’ha d’apoderar, perquè quan està en una situació d’abús està completament desassistida emocionalment. On hauríem de posar la força és en la recuperació de la dona, en el seu apoderament, i no posar tant d’èmfasi en si ha o no ha denunciat.

 

La violència de gènere no entén de perfils.

Jo remeto una altra vegada a la cultura. Tots bevem d’unes fonts. El masclisme està a tot arreu, no està integrat en una sola cultura, o en un règim econòmic. De la mateixa manera que les dones víctimes de violència. Podem tenir estudis universitaris, però la part emocional va per una altra banda. A les universitats no t’ensenyen què és l’autoestima o l’abús, com posar límits... Tenir molts coneixements no vol dir tenir una autoestima sana o saber posar límits.

 

Quina feina fa Noestasola? 

Nosaltres fem escolta activa a dones que vulguin compartir els seus processos vitals. Sempre derivem els casos al Servei de la Dona de l’Ajuntament, perquè allà poden tenir assessorament jurídic i psicològic, i assistent social. També fem actes de sensibilització. Pensem que des de la part de les afectades, la nostra veu és important. Noestasola està format per dones que han patit la violència de gènere.

 

Vosaltres sou un exemple del fet que es pot sortir.

Es pot sortir, però s’ha de tenir suport. És molt difícil sortir de la violència sense ajuda. La dona ha de ser conscient de tots els processos. I això és tremendament dolorós, però també és tremendament valent. Quan es pren la decisió d’enfrontar-nos-hi, passem a ser supervivents. Més endavant s’ha de treballar per ser vivent.